“Mon pare era un enamorat de Mallorca i la seva història”

Pere Berga (Manacor, 1979 és llicenciat en Turisme i en l’actualitat excerceix com a terapeuta Gestalt i coach ontològic. Juntament amb el seu germà Sebastià han recuperat l’obra de son pare, Josep Berga (Manacor, 1945), director de cinema amateur entre els anys 1974 i 1991

Els germans Berga Fuster heu digitalitzat la creació audiovisual del vostre pare. Per què?
D’ençà que mon pare ens va deixar l’any 2008, el seu estudi i el seu material (pel·lícules, càmera, projector etc) romanien intactes. Fa un anys, vam voler fer net, posar-hi ordre, fer inventari, i digitalitzar i difondre la seva obra perquè no es perdés i, sobretot per fer-li un reconeixement. D’aquesta manera és com si nosaltres també haguéssim tancat un cicle, com si haguéssim completat el dol.

De tot el material que heu digitalitzat, hi ha peces que desconeixíeu? Quines?
Quan trescàvem pel material cinematogràfic i pels retalls de premsa antics, vam descobrir que havia filmat un reportatge del dia que es recuperava la tradició dels Salers de Son Macià, l’any 1980.

Ens imaginam que hi deu haver diferents de tipus de materials. Com els classificaries?
Jo els classificaria en documentals històrics per una banda i cintes amb una trama argumental, per l’altra. En ambdues, es pot apreciar l’evolució qualitativa i quantitativa. Va passar de filmar curtmetratges de quinze a vint minuts, a produccions més elaborades de màxim una hora.

Quin és el valor de les obres de creació del vostre pare?
Mon pare era un enamorat de Mallorca, de la seva història, de les costums i tradicions, dels paisatges, de les platges, de les coves, dels talaiots… I de tot això s’inventava guions i en feia cinema. Imagina’t quin valor deuen tenir avui en el temps que vivim, en què sembla que tot s’està homogeneïtzant, estam perdent la nostra identitat i la màgia per les petites coses. L’altre dia em vaig emocionar en veure com era cala Varques l’any 1974.

I quines eren les dificultats tècniques que va haver de vèncer?
Mon pare era autodidacte. Era el guionista, director i realitzador. Ho feia tot ell i d’una manera artesana, amb molt pocs recursos. Les cintes que filmava les enviava a Madrid perquè es revelassin i tornaven grapades en paquets de paper taronja. Abans els bocins de cintes filmats s’anaven aferrant a mà, d’una manera artesana, i la sonorització es feia a part, de vegades amb un aparell casset i un micro. Ens contà una vegada que es torbà un any per trobar una sínia que funcionàs per poder filmar-la. Tot era més lent i artesanal.

Com deu viure avui la seva passió un aficionat al cinema com el vostre pare? Són bons, o són dolents, els avenços tècnics, per a artesans com ell?
Crec que pel que fa a la passió pel cinema i pel procés creatiu la cosa no canvia gaire, i cada temps té els seus avantatges i inconvenients. Avui en dia, amb l’avenç tecnològic tot sembla més senzill i es poden fer virgueries. Abans tot era com a més lent i laboriós.