Pedro Melis Garau (Capdepera, 1936) és un gabellí que n’ha vistes de tot color. Capdepera ha estat un poble que ha mirat cap a la terra i cap a la mar
Antany, la proximitat a la mar obligava la població de Capdepera a dormir dins el recinte del Castell per por d’incursions pirates…
Les cases de possessió de Capdepera antigues de bon de veres només tenen un portal, fixa’t-hi, veuràs. En tancar aquest portal, la casa quedava tancada. Les cases antigues de Capdepera de dins el poble es donaven el cul i el corral el tenien davant, només tenien un portal i finestres petites i en tancar una porta tot quedava tancat, es veu que això vé del temps de quan els moros en feien de les seves…
Sabeu qualque indici de canvi de temps?
Deien que si un moix es rentava la cara, era canvi de temps…mon pare em va dir que quan havia de ploure, els corbs cantaven d’una altra manera; si sentíen els corbs que feien “jo cob, jo cob, jo cob”, era senyal d’aigua…
Em podeu dir qualque costum esvaït de la pagesia?
Te’n diré un. Llavors tot s’aprofitava, la corna (cotna) del porc i tot. Si un braç de carro cruixia, reblaníem una corna de porc, tallàvem un parell de trinxetes de la corna i la posàvem dins els cruis del braç del carro i llavors una tatxa o dues, i aquella corna quan secava quedava molt forta i el braç ja no el sentien cruixir…
Què significa la dita popular “no comencis sa garbera fins que no hagui passat Sant Pere”?
Vol dir que per fer garberes el temps no era segur fins que havia passat Sant Pere, per això no convenia fer garberes, no fos cosa que fes un bruixat i la garbera se banyàs…
A diversos pobles m’han dit que si els infants no obeïen als seus pares, aquests amenaçaven l’infant amb l’aparició d’una bruixa…
Aquí, si els infants no crèiem, per fer-nos por ens deien “Si no creus vendrà es vell marí i te’n durà”.
Un de tants oficis desapareguts és el de “carreter”…
Era una de les feines dels gabellins, punyeta! Hi havia bons carreters a Capdepera. Els carreters tenien una bona bístia. El meu padrí duia les seves coses seu i feia de carreter; traginava cantons, porcs, de tot. Em contava que en temps del bessó i dels porcs, omplien el carro ple de bessó o de porcs; devers les nou del vespre partia cap a Manacor i tornava l’endemà migdia, eren sis hores d’anar, deixar el viatge i sis hores de tornar. Si duia un viatge feixuc, per llevar pes a la bístia, ell anava a peu. Quan arribava es posava a llaurar o lo que fos i aquella bístia només esteia un parell d’hores dins la païssa. Així mateix aquestes bísties quedaven retudes amb un parell d’anys i n’havien de comprar una altra. De vegades duia tonyines a Palma.
Vol dir anava amb el carro des de Capdepera fins Palma!
Sí. Llavors amb les almadraves (ormeig de pesca) agafaven moltes tonyines de devers cent quilos per davant Cala Rajada. El meu padrí les duia a vendre a Palma. Tapaven el carro de mata perquè les mosques no hi anassin… els carreters que teníen una bístia bona canviaven un dia de jornal de carro o un dia de llaurar per tres dies de braços. El meu padrí, un pic va dur un viatge amb el carro de Capdepera fins a Sóller, no sé que va traginar…
Sóller ja devia caure a la quinta forca per anar-hi en carro!
Fillet! Anaven aquí on hi havia jornal. Idò! Saps quina vidota!… en temps de messes, el jovent, si volia avançar una pesseta, els diumenges dematí agafava bocins d’escarada de segar, de segar amb la falç, dic! Bativalnan! En els vuit o nou anys em posaren a segar amb una falç, ens posàvem canons, manegots i maneta (protecció per al dors de la mà)… les manetes les feien de l’empena d’una sabata. Quan una sabata tornava vella que ja era tiradora, agafàvem els damunts i li donàvem forma i ja teníem la maneta i així no et feies sang en safalcar una volta (estrènyer un manat de cereal)…
Una paraula pròpia de Capdepera és la paraula “vetleria” (vetlleria).
Les vetleries eren una guarda de veïnats que s’ajuntaven el vespre. El vespre, l’home, la dona i els al·lots se n’anaven a ca un veïnat, pentura eren sis o set veïnats i el temps que els infants jugaven, els grans feien obra de llata per fer vetlada però no cosíem, cosíem a ca nostra. Se’n duien maridets (capsa metàlica on hi posaven caliu) i tot. La llata té una cosa, que pots fer feina i xerrar. Els homes també feien llata, feien corda del “pusim” i graneretes… a Capdepera feien més ball de bot a les vetleries que el temps de matances; venia un home que li deien “Es cego Ferrer”, que era cec i tocava el violí quan feien ball de bot…
Heu dit que els homes feien corda del pusim?
La palma no és ben cabal, el bri no és cabal per fer palma, als brins els havíem de llevar les voreres, que es diuen els “pusims”. Als pusims els aprofitàvem per fer corda, per fermar la bístia o per al poal de la cisterna o el que fos… llavors, en haver acabat de batre, tothom anava a arrabassar palma, els homes i dones prenien barqueres d’arrabassar palma… Degut a la llata, Capdepera era dels pobles que no es morien tants d’infants com a altres pobles. Com que les dones que feien llata guardaven els al·lots dins ca seva, no sortien a jornal i no se n’havien de menar els infants pels sementers. Els compradors passaven per les cases cada setmana a cercar l’obra de llata, de vegades barataven la llata per arròs o sucre. He sentit dir que aquests compradors s’aprofitaven un poc de la gent, feien mangarrufes… Capdepera tenia molts de caires diferents d’altres pobles.
A què us referiu?
Per mor que a Capdepera hi va haver protestants i per mor d’ells vengueren els capellans teatins, hi havia molta gent que en aquell temps ja sabien llegir i escriure. Mon pare va néixer l’any cinc i en el vint-i-sis va anar a la guerra d’Àfrica i allà era l’únic mallorqui que sabia llegir i escriure cartes. Una altra cosa: això que feien per tot de només deixar les finques al fill major, això era una injostici (sic) forta, els altres quedaven ben fotuts, on s’ha vist mai?. Idoi aquí anaven més avançats. Si tenien tres fills, xapaven tot el tros, xapaven aquella finca en tres bocins, o tots moros o tots cristians! I una altra te’n dirè: aquí ja feien ball d’aferrat quan en els altres pobles encara estava mal vist…
Sentíreu parlar de la societat “La Palmera”?
Un estol de gent se va juntar i l’any mil vuit-cents noranta cinc varen fer una societat que se deia “La Palmera” per fer oli per ells i no haver de pagar als senyors, mira si mos n’anam enrera. Els senyors se varen ginyar per a fer anar malament “La Palmera”. El meu repadrí va veure com hi duien la sumola a la tafona, pesava tant que el carro va cruixir… un temps hi havia el quintar per a fer oli, que era una pedra grossa. Molts d’homes junts alçaven el quintar, només una micona i quan queia la pedra feia l’oli. Hi posaven els esportins. No has sentit dir “això pesa un quintar”?
