Toni es mereixia un concert a Manacor, ara. Estrenar una òpera que ha rebut mencions als principals mitjans de premsa especialitzada i excel·lents crítiques a Madrid el converteix en protagonista. Més de tres quarts d’entrada amb públic de tota casta, encara que ell es mereixia un Auditòrium a rebentar, s’ho mereixia també el director Joan Company i el Cor de la UIB.
Tres obres: la “Cançó per a Mossèn Alcover, “Homenatge a Moll. Dictionarium in musica” i una obra de més pes, els “Quatre Poemes de Setmana Santa”. Sobre l’escenari, altres dos manacorins de gran alçada professional, Andreu Riera i Antoni Gomila (que encarnà el Mossèn amb bombí i paraigües inclosos). Però tanmateix és “Maria Moliner “ la que ocupa la conversa d’avui, la força d’aquesta òpera que, setmanes després de l’estrena, encara és ben present.
Qui et va fer l’encàrrec, Toni?
Paolo Pinamonti, el director del Teatre de Nàpols ara. Fa dos anys Pablo Azorín, director i escenògraf, l’ànima darrere tota la producció, va parlar amb ell i tots dos m’oferiren fer aquesta feina.
Com a compositor, quins són els recursos que has hagut de posar en marxa?
Crec que no poses “X” benzina per fer tants de kilòmetres, sinó que poses tots els recursos en marxa…vas endavant i endarrere, tornes i vas… Home, el repte a vegades està en un simple detall. Però una de les coses que més em va preocupar era aconseguir el codi exacte per a cada personatge…el personatge de Maria comença a cobrar força quan li diu al seu marit que vol fer un diccionari. Quan ho aconsegueixes, tens un camí important fet. Tots som polièdrics, i tenim moments diferents, canviam. I això s’ha d’anar movent, graduant, ha de ser un personatge viu.
Com vares “generar” el material musical, d’ on partires?
No sabia el què volia, però sabia el què no volia. Després t’has de deixar dur, t’has de posar a un costat, deixar que la correntia te’n dugui, és una força que ja te’n du tota sola…
Dissenyàreu l’òpera amb Azorín?
Aquí hi ha una persona fonamental, que és la senyora que ha fet el llibret, Llúcia Vilanova. Vam tenir converses, com hauria de ser, cap on hauria de tirar…
Vau plantejar un format per anticipat?
Va ser com una guia, et planteges derivades: cor o no? Et planteges una durada, un pla previ… Amb la llibretista no plantejarem tampoc un format clàssic, i jo telefonava…”no quadra, vull això..”. Deixàvem restes d’una cosa per passar-les a una altra part. Ha estat un procés col·laboratiu, molt viu.
Després de l’estrena de Madrid, què és el que més t’ha quedat?
Vaig quedar molt satisfet quan vaig veure el pregeneral i deprés el general, vaig veure que quan has treballat en un concepte abstracte, i després ho veus sobre l’escenari, veus que allò té vida, pulmons, que respira…estàs molt content perquè hi ha molta gent que s’hi ha deixat la pell. Azorín coneix molt bé el treball, sap molt… és un gran director d’escena. És un espectacle molt modern, Víctor Pablo és un gran director i ha mimat molt la interpretació, ha cuidat molt els detalls. A vegades escrius coses, però la interpretació queda més o menys… aquí no, va ser fantàstica.
M’he trobat amb un llibre dur, amb paraules molt prosaiques, moltíssimes paraules. El crític Reverte va dir que va quedar sorprès de com una gran ària comença amb “Voy a empezar un diccionario…”, això és dur, per començar a cantar. Ho has d’ensabonar d’alguna manera.
L’òpera clàssica té arquetips, aquí no hi ha història d’amor…és una dona casada amb dos fills, repudiada pel franquisme, amb tots els antecedents per ser vigilada.
Ella havia de fer de dona, no entrava dins la tasca intel·lectual de la gran reserva dels homes, era una intromissió i un escàndol…era una dona arravatada per una obra, per un diccionari. Aquesta passió l’havia de reconduir per uns altres camins.
Havia de mantenir una austeritat de llenguatge, però ella és sensible… a lo millor és més sensible a una paraula que a un “beso”. I me plantejava un discurs nou, però la música és la música, hi has de fer feina.
A dins totes aquestes històries creuades, me vaig trobar amb una cosa que vam incrementar, me vaig ficar dins un trajecte que arribava a una situació dramàtica definitiva… la senyora de les paraules es quedava sense. El final no és una ària on canta, sinó que la “descanta”, es va quedant sense les paraules, amb els buits enmig, això, “la descanta..”
Allà desmitifico les “intel·lectuales”, un poc el folklorisme de voler figurar, i també a l’Acadèmia de la LLengua. Eren adversaris de na Moliner, i jo estic a favor del personatge, en aquest cas… L’ apartat de l’acadèmia és divertit!
I per dur-la aquí o a Barcelona?
És una obra que va sola, no me pertoca a mi. Sé que hi ha projectes, però jo amb això ja no puc fer més, no és la meva feina…segons m’han dit hi ha interès per dur-la a altres indrets d’ Espanya…
Després d’aquesta òpera i aquest monogràfic teu a Manacor, quins projectes tens?
Ara estic revisant encara el Quaderns de Mallorca (per a piano), tenc moltes peces, petites, grans…ho he d’acabar. Estava revisant la peça que correspon als cavallets de Felanitx, però arriba un moment en què una nota…dins aquest microcosmos tonal, una sola nota t’obliga a prendre una direcció cap allà…és impressionant. De cada vegada més escric allò que me dóna la gana.
Antoni Parera Fons s’ho pot permetre, ara. Ofici, art, experiència, reconeixement del món musical i un excel·lent moment vital.
