skip to Main Content

Monroe-Lamarr, un diàleg sobre la dona al món de Hollywood

Entrevistam Elisabet Casanovas (Barcelona, 1994), una de les actrius protagonistes de Monroe-Lamarr, l’obra sorgida del Teatre Nacional de Catalunya i dirigida per Sergi Belbel que s’estrenarà el pròxim 31 de gener a l’Auditori de Manacor.

Per situar-nos a l’obra, de què tracta Monroe-Lamar?
És una torbada entre Hedy Lamarr i Marilyn Monroe, dos universos que uneixen el 1962 i el 1966. La història tracta de com aquestes dues actrius amb el seu bagatge que tenen i el rol que ocupen com a dones dins el món Hollywood dels anys cinquanta les apropa i les allunya al mateix temps. A més, és com un petit homenatge a totes dues i en especial a Hedy Lamarr que en aquest cas interpreta Laura ConejeroLamarr va ser una gran estrella entre els anys trenta i quaranta, però quan es va fer gran va deixar de fer papers protagonistes. Paral·lelament es mostra la seva part científica i el sistema que va inventar que va ser precursor del wifi actual, i es fa valdre aquesta gran dona, ja que no sempre es té present el que va fer.

A l’esquerra Hedy Lamarr, interpretada per Laura Conejo i a la dreta Marilyn Monroe, per Elisabet Casanovas.

Per què és important aquesta relació entre les dues actrius?
Són dues actrius que conviuen en un mateix univers en anys diferents i experiències diferents, però alhora es connecten per la seva vida, no només com a actrius, sinó també pel rol que ocupen dins el sistema de Hollywood d’aquell moment L’obra parla de com el pas del temps i el sistema patriarcal d’aquell moment les fan viure el que viuen. A partir d’aquesta base, ens preguntàvem durant el procés creatiu què hauria passat si Marilyn Monroe no hagués mort als 36 anys, encara estaria col·locada al lloc on està ara?, quins papers hauria fet?

Per tant, es mostra aquesta part oculta de les protagonistes per defugir de la imatge estereotipada de Monroe i Lamarr com a mites eròtics, no?
Clarament. D’això hem volgut fugir una mica tots. L’obra del Carles Batlle presenta dues actrius i un joc dramatúrgic en què es presenten molts de fets reals, Batlle ha fet una gran feina d’investigació històrica en aquest sentit. Alhora, la conversa entre les protagonistes és una ficció d’una trobada que mostra la part privada de Lamarr i Monroe que no es coneix i que va més enllà de la seva part pública. Jo per exemple, havia vist les pel·lícules de la Marilyn i que era una actriu còmica increïble, però no tenia ni idea del recorregut de la seva infantesa que va ser bastant dur i de com arriba a treballar. Precisament perquè se cerca aquesta part privada Belbel, el director, no ens ha demanat una imitació molt fidel que ens ha donat un punt de llibertat i joc entre els actors i les actrius.

David Vert, a l’esquerra, i Eloi Sànchez, a la dreta, interpretant William J. Weatherby i Anthony Loder, respectivament.

A més, es reflexiona sobre la indústria, la maduració i decadència d’una actriu, el mite eròtic… Com influeixen aquests elements en la història d’aquestes protagonistes?
Moltíssim. I crec que si el tema del mite eròtic o la dona objecte encara passa actualment imaginat en aquell moment, era molt més salvatge. Es parla de tot aquest sistema i de fins a quin punt aquest sistema les afecta.

Com a actriu, t’ha interpel·lat la seva història o t’ha fet reflexionar sobre el teu propi futur?
M’ha servit més com a mirall amb l’actualitat que hi ha ara, hi ha molta feina per fer. Jo personalment reivindic que hi hagi personatges femenins amb una certa edat, amb força i complexitat. Crec que avui dia encara falten en ficció. No m’ho he plantejat d’una manera individual sinó de manera col·lectiva, el món necessita sentir històries explicades entre tots i totes, com més veus hi pugui haver millor.

Què vas pensar quan et van dir de fer el personatge de Marilyn Monroe? Et va fer respecte?
Em feia molt de respecte perquè és un personatge icònic, algú que ocupa un imaginari en cadascú de nosaltres. Clar, està a l’altura de qui va ser ella amb la informació que tenim, va ser un repte molt fort. També hi va haver una part molt divertida durant el procés creatiu, quan vam començar a assajar al Teatre Nacional abans del confinament ens vam introduir al seu món amb cançons, pel·lícules de l’època, no només de Monroe, sinó també de la dona actriu d’aquell moment.

Se’t coneix molt per la sèrie Merlí que va començar el 2015, d’aquell temps a ara què diries has canviat en la teva forma de treballar com a actriu? T’ha canviat la vida?
El 2015 va ser un punt d’inflexió. Per a molts de nosaltres era la primera feina professional que fèiem, va ser una gran escola i també ens va obrir moltes portes. Sent que aquesta és una carrera de fons en la qual dóna tranquil·litat el fet de no tenir pressa de res i voler treballar les coses amb profunditat. Alhora, és una feina molt estranya i bonica en què l’aprenentatge és etern. També pens que per mi va ser un punt d’inflexió quan vaig treballar a l’obra de La senyora Florentina perquè era la primera vegada que treballava pel Teatre Nacional, estudiava a l’institut del teatre i també rodava Merlí. Per a mi va ser una gran oportunitat per fer teatre que és un llenguatge que m’encanta i sent que és molt mare de la interpretació.

Back To Top
×Close search
Search