La revista Morlanda va celebrar la seva segona festa multiversal, va estibar Can Lliro i va tornar a exhibir el múscul de l’art independent manacorí.
Que un grup de joves impulsi una revista cultural de paper, dedicada a mostrar les noves veus creatives i els talents emergents, amb dues edicions cada any, fetes amb criteri i alhora amb obertura de mires cap al que congria l’entorn no és un miracle. I no ho és, senzillament, perquè passa en el temps i en el lloc exactes on pot passar:el segle XXI manacorí. Morlanda, que així es diu l’invent, és una publicació que ja està a punt de treure al carrer el seu número tres i que gaudeix d’una salut envejable, fins que se’n cansin els promotors, segurament, per continuar un bon grapat d’anys, removent consciències i emocions, pupil·les i espinades.
Si només fos això, encara. Però és que n’hi ha més. Morlanda vol mostrar els cossos, vol donar forma corpòria a aquest ens tan sovint tan intangible que és la cultura i la posa damunt l’escenari en un acte que es mou a mig camí entre la festa popular participada i l’esdeveniment de culte que resta pels anys gravada a les retines dels qui ho han viscut.
Can Lliro, dissabte passat va ser una comunió d’ànimes assedegades i entusiastes, sol·licites i entregades a rebre la mordalada redemptora d’aquest cranc pelut i cultural d’antenes espavilades i xalestes.
Qui és capaç d’estibar un aforament perquè els assistents sentin i visquin poesia és autor d’una gesta només a l’abast de reis medievals i heroïnes salvatges.
Encetava la vetlada Catlos Cano, monologuista ocurrent de dicció particularíssima, que es mou entre el cinisme intel·ligent i la gràcia yutubera.
El seguiren les actrius del muntatge de microteatre Espagueti sobre la grassofòbia. Cops de puny, cops de consciència, cops de veu, cops de raó.
I després, cinc dones més: Maria Magdalena Gelabert, Llucia Serra, Roser Amills. Paraules diverses, del vellut a les cadenes, de les ales a l’aigua marina, de les dones a les dones. I com que hem dit que era multiversal, Laia Vallès ho il·lustrava amb música i hi posava el so dels pinzells Cati Cànoves.
Pot venir l’èxtasi, després d’un clímax. Qualcú ho havia dit. Molt pocs ho havien viscut. Cap·pal·lants eren els Talking Heads i avui no sabem si el grup de culte són els primers o són els segons. Els capets botant entre el públic i l’eufòria desfermada serviren ja només de preàmbul per als Ànimos Parrec, homes del pla que canten per a un país on, sí, encara hi ha esperança.
