“La música és el canal perfecte per transmetre la poesia, per acostar-la al públic”

[pullquote] “A les cales dels ulls” és el títol del primer disc de Vers Endins, una formació entusiasta de la poesia que ara, feina feta, llança al mercat del micromecenatge un Verkami que li permeti d’editar aquest primer llarga durada. Ells són Glòria Julià, Víctor Leiva, Joan Carles Vaquer, Toni Duarte i Marc Grimalt. Se’n sortiran, perquè els versos ho valen, i ells també.
[/pullquote]

Naixeu de l’entusiasme per la poesia. El disc és la conclusió natural de l’evolució de Vers Endins aquests darrers anys?Víctor Leiva: Es podria dir que sí. Quan vàrem començar, tendíem a fer unes composicions més tranquil·les i amenes, amb cançons com “Rim” o “Faig un racó”, i a poc a poc vàrem anar cercant altres ritmes amb més llum, i per dir-ho d’alguna manera, més ballables, amb cançons com “Balenes franques” o “Quan es puguin mirar els somnis”. Aquesta evolució es pot veure clarament dins aquest treball. La part poètica de les nostres cançons també ha sofert una evolució, ja que al principi només musicàvem poemes ja escrits, i més endavant vàrem decidir elaborar alguna lletra nosaltres.

Sembla que no posau fronteres a la poesia. Més aviat tendiu a l’amor per la paraula. La glosa i la cançó popular també tenen cabuda en el vostre projecte. Explicau-nos-ho.
Glòria Julià: Ho defineixes molt bé. Dins Vers endins hi cap qualsevol forma de paraula. Fins i tot hi ha algun fragment més narratiu. Entenem la poesia com a glosa i la glosa com a poesia, per això en els directes solem integrar una petita mostra de glosada. Si tenim la sort que entre el públic hi hagi algun/a glosador/a que s’animi, muntam un bon sarau. A més, estimam tot allò que surt del nostre poble i de la nostra cultura, per això sovint també feim versions de cançons populars.

També hi ha poesia feta per dones. És una reivindicació? O una incorporació natural?
GJ: Realment la incorporació va ser molt natural, però alhora ens serveix que fer que les seves veus sonin més i més fort. Normalment jo solc triar els poemes i com que tenc debilitat per llegir, recitar i cantar dones dels segles XX i XXI, es pot dir que les seves paraules van emergint de dins el meu cap mentre cercam lletres per a alguna música i sempre trobam alguna harmonia que les pugui acompanyar.

Com definiríeu el que feis? Rapsòdia, rapsòdia melòdica, cançó rapsòdica, cançó?
GJ: Això de posar-nos etiquetes sempre ens costa molt. Vers endins és una mescladissa d’estils musicals que ens fa inclassificables. Però “rapsòdia” és un concepte que encaixa bastant bé amb el que feim. Cançó rapsòdica? Encara ens hauràs trobat una definició!

Sou, de qualque manera, una baula més dins aquesta dècada d’efervescència poètica que vivim… Ho creis així?
GJ: Si servim de baula, benvinguda sigui la nostra música. Jo sempre he entès la música com el canal perfecte per transmetre la poesia, per acostar-la al públic. La poesia cantada -i dita- sembla més menjadissa. Ara mateix hi ha un seguit de propostes de poesia musicada molt fresques i noves i a nosaltres ens entusiasma formar-ne part, perquè veim inquietud per treure la paraula poètica dels caixons de l’oblit i de les classificacions d’elitista o difícil, i alhora expandir-la pertot, amb ganes.

La poesia ha de ser oral (susceptible de ser oral), per ser poesia?
GJ: No m’atreviria a afirmar-ho de manera contundent. Pens que és una qüestió molt subjectiva. Evidentment, quan la poesia funciona de manera oral, s’obren moltes portes. Jo sempre he gaudit molt dient i cantant poesia. Però també conec alguns poemes que pentura oralment no m’acaben de quallar i que llegits per a mi mateixa m’han aportat moltes coses i m’han emocionat. Supòs que depèn molt també de qui les diu. Jo, com en Biel Mesquida, pens que poesia és tot!

Com definiríeu el disc?
GJ: És l’aventura d’uns somiadors tocats per la música i la poesia. Les cançons són fetes amb molt d’amor i amb una sensibilitat extrema. També són molt diverses, amb missatges molt clars: hi cap la lluita feminista, l’erotisme, la memòria històrica, la fantasia, l’amor… i van acompanyades d’unes il·lustracions de Mireia Oliver que no deixaran ningú indiferent. Són molt com les cançons: tendres i potents alhora.

Per què “A les cales dels ulls” com a títol?
GJ: És un vers del poema “Faré la morta” de Lucia Pietrelli, que forma part del disc. Gran part de les cançons són fetes a Portocolom, i es pot dir que tot el disc està tocat per la mar, per això ens va agradar la idea que aquest vers donàs nom al disc.

Feis molta feina, teniu material per a un segon disc, ja?
VL: Alguna coseta nova tenim, però entre que hem posat moltes energies en la gravació del disc i a fer créixer la banda amb nous components, es pot dir que gairebé no hem tingut temps de consolidar noves composicions. A això hi hem d’afegir la meva partida a Portugal, que també ha dificultat un poc la tasca. No obstant això, tenim algunes músiques fetes a les quals ens falta cercar-los un poema o una lletra, i també tenim alguna cançó oblidada que voldríem recuperar.

I per acabar, per què un verkami? No és sostenible d’una altra forma l’edició d’un disc?
VL: I tant que sí, hi ha moltes maneres d’aconseguir els recursos necessaris per a l’edició, però sovint no són un camí gens fàcil. I la realitat és que un crowdfunding t’ajuda en moltes coses: d’una banda és una eina de difusió. Moltes persones que estan interessades en el món de la cultura, utilitzen Verkami per a assabentar-se de nous projectes. Per tant, d’aquesta manera ens serveix un poc per a donar-nos a conèixer. D’altra banda, com que la persona que col·labora ho fa anticipadament, tenim també una referència de l’estoc que hem de tenir. Per posar-te un exemple, amb el celler Jaume de Puntiró hem fet una edició especial Vers Endins dels seus vins. Amb el Verkami sabrem de quina quantitat ha de ser la comanda, i així evitam haver-nos de beure nosaltres mateixos les caixes de vi sobrant (que tampoc no ens suposaria un gran problema!).