Música de diferents colors

L’obra “Foners” de Parera Fons/J.A. Amargós, la primera d’aquest concert, semblava estranyament familiar. Pensant, un arriba al magatzem de sons i localitza l’arxiu corresponent: un enregistrament del grup Synaulia, dedicat a la música de l’antiguitat romana. La paraula Synaulia, precisament, va referit a un grup d’instruments de vent usat llavors. La força de la música de desfilada, marcial, energètica de “Foners” (amb els instruments de vent i percussió protagonitzant la partitura) recordaven aquest món perdut que Synaulia intentà recuperar. Després, ja no sabem si és l’inconscient sonor que ens juga una mala passada: efectivament, els foners lluitaren dins files romanes.

És curiosa la forma, però, com la música despert colors i identitats, com si fos l’olor de la vida d’un poble. El color de la música és el timbre, i aquest concert era protagonitzat, sens dubte, per aquest element. Perquè estranyament, en escoltar la bufada del corn marí als inicis de “Foners”, hom ja podia sentir a qui anava dirigida la crida.

I el mateix tret distintiu és aplicable a la segona part: els colors de l’impressionisme francès, elegant, sinuós i màgic, presidiren el “Preludi a la migdiada d’un faune” i “La mar”, de Debussy. El mateix domini orquestral que apareix també a la “Suite Daphnis et Chloé nº 2” de Maurice Ravel. Tot un món, el del canvi del segle XIX al XX apareix en aquestes obres, mostrant un color instrumental on la fantasia i el enormes recursos artístics dels dos compositors són ben presents.

Creiem que és la primera vegada que el “Concert per a piano i orquestra en la menor” de Robert Schumann fou interpretat a Manacor (segurament passaran molts anys abans que es torni a interpretar). Solament per aquesta magnífica ocasió, valia la pena anar al concert. Un joveníssim Christopher Park mostrà el domini d’un concert extremadament bell i difícil, que requereix maduresa intel·lectual i personal. Park demostrà que el seu domini del piano és absolut, en la línia dels grans virtuosos d’ara que actuen a un nivell semblant als dels esportistes més famosos i reconeguts. Però així i tot, la música té un factor extra: no solament emociona el domini tècnic, sinó també la capacitat d’arribar als corets dels oients. I és molt difícil l’equilibri de tots aquests factors en el món de la interpretació d’alt nivell, que moltes vegades, per la seva extremada dificultat, s’assembla més a un Cirque du soleil.

La nota més humana i graciosa: a “Foners”, Mateu Xurí improvisà una glosa que deia “A vegades els altaveus no funcionen…” fent referència a la primera tanda de gloses dintre de “Foners”, on l’amplificació va fallar… malgrat que era obvi que algú ho va intentar arreglar tot d’una!