Músiques urbanes a Manacor: del garage sound a tendes de música i espais alternatius (II)

La setmana passada Esteve Huguet contava que Casa Martí fou una de les primeres tendes de música de Manacor; i després arribaren Sonomusic i Rockhouse. Fou precisament Andreu Femenies, de Sonomusic, el que li va dir: “si vols aprendre a tocar guitarra elèctrica, t’aniria bé ficar-te de músic d’hotel”. Es podien detectar —dins el Manacor del final de la dictadura, transició i primers anys de democràcia— individus amb interès, diferents nivells, diferents propostes, però en el cas d’Esteve Huguet i el seu amic Miquel Àngel Oñate, escoltaven música més enllà dels repertoris hotelers, actitud que no deixava de ser una mica revolucionària, sense que ells intentessin ser revolucionaris, senzillament estaven bojos per escoltar música diferent. A la Mallorca dels anys 70, però, el fet de fer música als hotels permetia, també, aprendre a tocar instruments i fer arranjaments. Huguet conta que hi havia grups que feien versions dels Beatles i venien més discs que ells, bona prova del que és denominat «glocalització»: eren molt més accessibles aquells grups que feien música en castellà o català i no en anglès.
Segons Huguet, la música moderna, a Manacor, parteix de quatre pilars: Antoni Parera Fons (1943), Guillem d’Efak (1930-1995) i Joan Bibiloni (1952). Rafel Aguiló (1952) seria el quart, que ha seguit un camí diferent que en l’actualitat fructifica amb composicions pròpies, cuidades i fetes amb estil propi: Vora mar (2009) i Cinema per a tres (2018), aquest interpretat per Andreu Riera i produït per Joan Bibiloni. Antoni Parera Fons va marxar a Barcelona, on exercí de productor discogràfic, però avui dia absolutament centrat en la tasca compositiva.
Esteve Huguet pensa que no existia un veritable underground: “Nosaltres teníem de referència a Joan Biblioni. Miquel Àngel Oñate i jo, però, no vam entrar dins aquell estil, tocàvem un dia a la setmana o al mes, ens passàvem les hores escoltant música. Hi havia un programa de ràdio que es deia La Nueva Frontera on escoltaves els Beatles entremesclats amb Rafael i Adamo. A principis dels setanta començaren les primeres revistes musicals. Vaig aprendre una cosa: tot el que era revolucionari venia amb la portada, ja sabies el missatge que hi havia allà. Te n’anaves a Palma, a la tenda del Born, i ja sabies el què valia la pena. Comprava un disc de blues, de flamenc, de clàssica. Quan vaig entrar a la clàssica escoltava música d’avantguarda, Penderecki, Stockhausen. Bibiloni era súper intel·ligent, va renunciar a la música d’hotel i va encarar la música que li agradava”.
Amb la seva primera guitarra elèctrica, Huguet ja tenia dins el cap el què volia fer, però no sabia tocar. Amb Oñate intentaven plasmar tot el que havien escoltat, unes coses que els amics dels grups d’hotel no entenien massa bé. Tot el que sortia provenia d’allò que havien escoltat, i, d’alguna manera, digerit: “eren temes propis, pens que era el primer grup de garatge que hi va haver a Manacor. D’alguna manera, som l’escaló abans dels Pillastres, d’aquells sorgí el grup Mac”.
Huguet relata d’una manera senzilla com es relacionaven els grups de llavors. Els components de Mac eren Christian Volker, Joan Sureda, Guillem Pou i Toni Nicolau a més d’ell mateix. Tots deu anys més joves que el mateix Esteve, que actuà com una mena de catalitzador. Cap a l’any 76, quan Oñate i ell es tancaven dins de la cotxeria, Manacor tenia molt poca música de caràcter alternatiu, també hi havia els Géminis, i es començava a cantar en català, Huguet pensa que hi havia trets diferencials amb el primer rock català de Sisa i altres. Les influències de les versions dels hotels i de l’ambient pop els feren mesclar les influències del rock anglosaxó amb la cançó catalana.
Tomeu Matamalas, amic seu i que ja era un músic format, es va sentir fascinat pel que tocaven. Allà hi havia una energia diferent de la dels hotels i ells no havien fet res més que escoltar i escoltar, i tenien sobretot molta il·lusió. Feien versions dels Sex Pistols, però Huguet admet que ell sempre preferia i estirava cap a la producció de música pròpia. El grup Mac es va dissoldre, i Toni Nicolau i Esteve Huguet crearen Peppone; altres formaren Guía del Ocio. Sorgí un espai totalment diferent, on els grups arribaren a ser més d’una trentena.