Montserrat Alcaraz
Si hagués de venir alguna catàstrofe natural i només tingués temps per recollir de ca nostra allò que pogués compondre dins una maleteta com aquella de Mister Bean, una de les coses que segur no hi mancaria, en aquest inventari d’urgència de tresors personals, seria l’edició de Poemes a Nai que l’editorial Daedalus publicà el 1965 en una sèrie d’exemplars numerats i signats per l’autor. Per què Poemes a Nai, des de ben jove, m’ha fet tanta companyia en moments difícils? Explicar-ho seria insuficient, té a veure amb elements irracionals de les vides que, una a una, van confegint la nostra existència.
Per això, divendres 31 de març a l’hora de sopar, quan vaig entrar a al Mingo amb uns amics, esperant si podríem trobar una taula, entre tot aquell enrenou de començament de cap de setmana, l’anar i venir dels cambrers apressats amb les seves comandes, entre tot aquell batibull; em vaig fixar en el taulell d’anuncis, a mà esquerra del portal d’entrada, em vaig regirar ferm en veure l’esquela de Roser Vallès. Una enrampada que venia des de molt endins, dels anys de la meva adolescència, em feu avinent que a aquella dona, malgrat no haver-hi parlat mai, era com si la conegués molt.
Un té tendència a pensar que el temps s’hauria d’aturar en determinants (sic) moments. Però vivim en un submarí groc -que no té aturall- com cantaven els Beatles i ens tenen tan ocupats que no tenim temps ni per pensar. Quan li vaig demanar al cambrer de darrere el taulell si podia quedar-me l’esquela – ja que segons havia llegit el funeral i el vetllador ja s’havien fet- aquell home, enfeinat en omplir gerres de cervesa, va assentir amb el cap. Va ressonar-me dins la mollera aquest vers: “Estam, entre les coses/ com enmig de la mar”
He dit determinants moments i no determinats moments. Hi ha instants que duren tota una vida. El dia que es topen dues persones i comencen a ser una per l’altra, l’altra per l’una, com un miracle: Roser Vallès i Miquel Àngel Riera.
“M’ha entrat un tremolor, aquest capvespre/ de setembre aigualit: és que pens que ens trobàrem/ un dia, a un lloc, tu i jo: pogué no ocórrer.”
Aquest capvespre massa calorós de març no clou cap cercle. És un tòpic dir-ho, però sempre és cert. L’obra dels bons artistes perdura i perdurarà. I aquest nom concret, català, civil i humà de Roser Vallès hauria de perdurar talment encara es parla de la Beatriu de Dant o de la Laura de Petrarca.
Si pensau que em capfic en el terreny fangós de les mitologies personals, de la visió patriarcal de l’amor, del romanticisme antropofàgic… teniu tot el dret a fer-ho. Me’n fot. Ara bé: qui agradi un poc de la poesia haurà de ser molt caparrut per no reconèixer que la lírica amorosa de Miquel Àngel Riera és d’una absoluta primera categoria i conforma un monument indestructible a la llengua catalana i a la condició humana. Una obra d’una autoexigència fora mida que eleva l’amor a una dimensió religiosa, tel·lúrica i teofànica. Ara que s’usa tractar les persones com a Clínex seria bo pels joves llegir els poemes d’amor de Miquel Àngel Riera. Els entendran? Poden competir amb la pornografia imperant? No hi ha estètica sense ètica. Els humans ens continuarem enamorant fins que siguem humans, el que vengui després… jo ja no hi seré.
Nai en gallec vol dir “mare”. Nai potser ara ja podria ser en la nostra llengua sinònim d’amor, d’estimat, estimada. En Roser Vallès es concentraren tots els amors del poeta? O Roser Vallès va ser la irradiació de tots els seus amors? Només hi hagué un únic amor, una única musa, pel poeta? Tant és. Són afers que pertanyen a la vida privada. Personalment, crec que els poemes amorosos dedicats pel poeta manacorí a Nai són el testimoni del pas per aquest món, sovint ple de misèries, de dues persones que s’estimaren íntimament i infinitament fins a un nivell i d’una manera que no podem ni interessa esbrinar. Per això dic infinitament. El que sospesem nosaltres com a lectors és que, per a molts d’enamorats, Nai ha estat com un alter ego del mateix amor. I aquí rau el mèrit de Riera; fer universal el seu amor. Establir complicitat amb els qui en els seus poemes cercaren un sentit a la seva obsessió per un cos, per la fesomia, d’una criatura que no feia res malament, que representava la plena perfecció total i absoluta i la resta era solitud. Ara abunda el relativisme i els alliberats sexuals diuen que l’amor és una malaltia de la percepció. Més bé, crec humilment, que l’amor és una capacitat sensorial de guarir-nos de la malaltia degenerativa que serà sempre no estimar apassionadament.
L’enamorament; -fins al moll dels ossos- què no és sinó l’únic element vital que pot conjugar-se dialècticament, i potser vèncer, encara que sigui de forma provisional, la mort? Els bons poemes d’amor aixequen acta d’aquest fet. Si no ens enamoressin passaríem per la vida com a ombres mortes.
Tanmateix, si existís això que en física quàntica es diu efecte papallona, la mort de Roser hauria d’haver provocat un tsunami, com a mínim, a la mar Mediterrània. Un servidor hauria agafat el seu exemplar de poemes a Nai amb l’esquela de Roser doblegada dintre la plana on es llegeix “ja t’estim tant que et pots morir quan vulguis”. I en lloc de partir a córrer com un animaló espaordit, tal volta em convindria deixar que la mar se m’endugués per arribar, amb un poc de sort, a alguna illa Flaubert. I romandre la resta de la vida allà, rellegint baix el sol incendiari, per mil·lèsima vegada, aquesta meravella inabastable i irrepetible que és i serà sempre Poemes a Nai.
Descansi en pau Roser Vallès Nai i una abraçada a tots els seus familiars i estimats.