Encara s’usa, avui, i sembla que de cada vegada fins i tot té més predicament aquell relat de “ni masclisme ni feminisme, igualtat”. Molt curiós és que els màxims defensors d’aquesta doctrina tronada siguin majoritàriament homes. Qui enarbora aquests arguments no comprèn, o no vol comprendre, que el patriarcat configura una de les estructures més fèrries de la nostra societat. És una herència de segles i som nosaltres, tots els qui en formam part i tots els qui l’hem rebuda, que hem de remar en un mateix sentit.
La violència i la discriminació contra els negres és estructural als Estats Units. La violència i la discriminació contra la immigració és estructural a la vella Europa. La violència i la discriminació contra les persones LGBTI+ a tot el món és estructural. La violència i la discriminació contra les dones, a la fi, és també estructural a tot el món. Ca dia moren assassinades a mans dels seus homes més de 150 dones arreu del planeta. Són xifres, i poden semblar fredes, fins i tot si feim una simple multiplicació el resultat són més de 50.000 dones cada any. A les Balears, només enguany, per exemple, hi ha hagut més de 50 denúncies per violacions, i aquest darrer extrem s’ha consolidat d’una forma encara més macabra si parlam del que coneixem ara com a “violacions grupals”. El 2021, a l’Estat espanyol, n’hi ha hagudes més de 80.
Un altre fet sistèmic, el de l’explotació sexual amolla xifres esfereïdores que encara prenen més volada si pensam en la situació d’esclavatge que pateixen la gran majoria de les dones que són forçades a exercir la prostitució. Segurament, però, una de les claus perquè tots aquests mals estructurals canviïn és el paper dels homes. Són els homes els qui han de prendre partit, també en la denúncia de les situacions de violències masclistes, de maltractaments i d’assassinats. Són els homes, també, els qui han d’actuar en els casos d’assetjament, d’abusos o de violacions, i són els homes també els qui, per exemple, han de deixar de consumir prostitució (un cinquanta per cent ho hauran fet almenys una vegada al llarg de les seves vides).
Mentrestant, el degoteig incessant de morts i de violacions continua. Per això, i molt més enllà de la data del 25-N marcada de color lila al calendari cal que la ciutadania i també les institucions s’impliquin amb responsabilitat cívica i amb accions concretes i pressupostades per pal·liar i posar fi a la xacra de les violències masclistes.
Cada vegada que mor una dona assassinada a mans del seu home la nostra societat mor una miqueta més. Posem-hi remei!
