Nines, clar que sí!

Té l’administració local intenció de revertir aquestes dinàmiques? Tenen les entitats i agrupacions que amb molta feina i esforç promouen la cultura al nostre poble la voluntat d’assumir aquest canvi necessari? Parlem-ne.

Sí, parlem-ne!

La resposta a la primera pregunta és clara: no. Es deixen realment de banda a les dones? Sí. Perquè sols hi poden accedir ells?
– Opció 1: Perquè sí.
– Opció 2: Perquè mai ens ho han demanat.
Si algun dia una nina demana per ballar, ho podrà fer i tendrà les mateixes oportunitats?
– … (renous guturals)

Aquestes qüestions, les he plantejat mil vegades i debatut fins a l’estrenuïtat. És cert, que històricament, no es té constància de la participació de la dona, ni com a dansaire, ni a la figura de dama dins els Indis.Però hauria de suposar això una condició sine qua non, perquè les dones puguin participar de la dansa? No, evidentment.

Com bé s’exposa a l’escrit publicat per l’Assemblea Antipatriarcal de Manacor, saber d’on venim va lligat directament en saber cap on volem anar. Volem totes les persones que promovem les danses anar a contracorrent, a una realitat, que ja fa anys que se’n parla i ara ens ha esclafit a la cara? Fins quan girarem l’esquena a un fet que mai, hauria d’haver estat un punt de confrontació i/o debat? S’ha de seguir fent difusió i ensenyança de les danses a nins i nines si després elles no hi poden participar? Evidentment, és absurd. És absurd il·lusionar a les nostres nines per a després, una vegada més i com sempre, etzibar-los un no i obligar-les a ocupar un, amarg, segon pla.

No sé molt bé si escric aquesta resposta per deixar clara la meva postura o si ho faig a manera d’autocrítica. Sia com sia, totes nosaltres hauríem de tenir molt clar que som només un instrument, que temporalment sustenta una part de la cultura popular i no oblidar mai que és el poble qui crea les tradicions i també és ell mateix qui decideix mantenir-les. Si no anam de la mà pel mateix camí, inevitablement, estam condemnats a perdre una part de la nostra raó de ser o a consentir que el que va ser una tradició viscuda i sentida, es converteixi en un folklore teatralitzat i representat per una companyia estantissa de tercera.

Record encara els Cossiers amb una senyera, als Indis mateixos col·locant un floc verd al pal, protestant d’una forma inequívoca a l’atac que pateix, constantment, la nostra cultura. Per què sempre responem atacant quan se’ns planteja algun canvi? Tenim por? Crec que sí.
Hem de crear més models i referents! N’hem de crear tants com calguin per rebentar d’una vegada per totes l’statu quo regnant. Estic més que convençut que Manacor és un gran poble, un poble modern, que avança com ho fa el temps i seria contraproduent, que les danses rituals no ho fem també. Un poble que camina, és un poble viu i en dir poble també dic cultura, CUL-TU-RA. Tenim a totes les nines aparcades al costat de tot aquest camí! Fem un farcell amb tots els perjudicis i les pors i llancem-lo lluny!

Ha arribat l’hora d’emplenar la cara de somriures i esperances! I per això, com a monitor dels Indis, renegaré sempre de no haver intentat deixar un lloc molt millor del que vaig trobar, exactament de la mateixa manera que ho han fet tots els meus predecessors per arribar aquí on som. Aprofit també per agrair-los tot el que han fet per recuperar la dansa i consolidar-la.

Consider que és senyal de bona salut que es debat la participació de totes, significa que cada dia la dansa és una mica més nostre. Ara, de ben segur, que aquesta obertura ha de significar el nostre gra d’arena per fer una societat més justa i més igualitària i inculcar uns valors que mai, s’haurien d’haver deixat de banda. No entenc altra manera de funcionar. M’agradaria exposar també, que mai sotmetré la dansa a una paritat obligada però si venen nines i volen ballar, jo no som ningú, per fer estelles la seva il·lusió. No som ningú per dir NO a una nina que vulgui formar part activament de cultura PO-PU-LAR, per tant, seva, meva i de totes. Si les altres parts implicades amb la coordinació dels Indis s’hi oposen, a jo, com a persona conseqüent, no em quedarà més remei que deixar el meu càrrec de mestre d’Indis, a disposició de qui vulgui seguir dins el tarannà, distintiu, de les tradicions condemnades a morir.

En parlam ara?

Antoni Pasqual Andreu