No al parc submarí, sí al centre d’interpretació

Ja fa unes setmanes vaig poder llegir a la premsa local que l’Ajuntament de Manacor té previst crear un parc submarí i un centre d’interpretació dels varis “pecis” del fons de la badia de Porto Cristo. Com “portenyo” de cor i a temps parcial, he rebut aquest anunci, donades la meva trajectòria professional i les meves aficions personals, amb sensacions extremadament contradictòries. Per una part, molt content que es vulgui treure valor i donar a conèixer al públic en general aquestes embarcacions naufragades, testimonis de la vital i complicada relació de les Illes amb la Mar; però, per una altra banda, una vegada que vaig llegir l’esbós publicat del projecte ja no em va semblar tan bona idea: “el camí cap a l’infern és empedrat de bones intencions” i “el paper ho aguanta tot” diuen els clàssics.

Deixau que divagui fort més de mitja pàgina per posar en context els meus emperons…D’ençà de fa uns 70 anys en aquestes illes estimades nostres es va decidir, per tota una sèrie de motius i condicionants, iniciar una intensa i fidelíssima relació amb el turisme que s’ha anat consolidant durant aquestes dècades. El cert és que, passat aquest temps i dins un món interconnectat i accelerat, hem acabat posant totes les figues en el mateix paner i sembla que no som capaços d’imaginar, molt manco posar en pràctica, una alternativa realista a “com i de què viure” a les Balears, que hem pogut mantenir fins ara gràcies a un entorn privilegiat, bon clima i geopolítica favorable. En aquest interessantíssim segle XXI hi ha una enorme complexitat de qüestions que tenim tocant a la porta que, més enllà d’imaginatives propostes de màrqueting de “més del mateix, però ara en tot moment i en tot lloc” (“turisme de naturalesa/cultural/d’experiències”, “lloguer vacacional”, etc.), agreugen la nostra extremada dependència de l’exterior (a les Balears vivim a la modernitat gràcies a cables submarins i contenidors marítims) i estam bàsicament “gestionant” amb el nostre clàssic estoïcisme (“ja ho veurem…” i “tanmateix…”). Però això ja està afectant greument tots els aspectes immediats i reals de la gent: socials (crispació i “menfotisme” en relació amb el fet comú), econòmics (pèrdua brutal de poder adquisitiu…) i ambientals (saturació dels espais naturals…), tots ells factors interdependents, multicausals i multiefectius.

Però com a exemple del nou món cap on anam, aquesta idea del parc submarí, un petitíssim “problema” de molt més fàcil i immediata “solució”, és ideal per intentar plantejar alternatives concretes, ajustades, viables i immediates a aquest gran berenar que tenim a taula.

Una vegada feta aquesta llarguíssima dissertació per xerrar del projecte, m’he pres la petita molèstia de fer un brevíssima anàlisi general i plantejar una resposta, convençut de què s’ha de predicar amb l’exemple i que “no et queixis si no tens una proposta”, amb la (vana?) esperança que aquesta reflexió arribi a la gent que, d’una manera o una altra, ha de prendre part en la decisió sobre aquest tema.