skip to Main Content

“No conec ningú que s’hagi fet ric amb la música”

Parlam amb tres veus que ens ubiquen i ens arrelen entorn de més de cinquanta anys de música a ca nostra. Tomeu Matamalas (Manacor, 1952), Antoni Muntaner (Manacor, 1973) i Jorra Santiago (Manacor, 1991).

Quan podem començar a parlar de música moderna a Manacor? De qui us consideràveu hereus?
Tomeu Matamalas: Tot va començar elsanys seixanta. Els grups es creaven com a reclam per als turistes als hotels. Tot això va durar les dècades dels seixanta i setanta, i aleshores tocar pels hotels no tenia la connotació pejorativa que té avui. Fèiem un repertori de cine i tocàvem el que ens agradava, que era el que aleshores tenia més repercussió als Estats Units i Anglaterrra. Si ens convidaven a tocar a revetles, aleshores ja baixàvem el repertori.
Jorra Santiago: Nosaltres no feim hotels, feim bars, sobretot. Però fer hotels també és una manera digna de guanyar-te la vida.
TM: En aquell temps fer música als hotels era un ofici molt rendible. Guanyàvem molts de doblers. Durant sis mesos, tocàvem cada dia. Els primers grups que s’havien format aquí eren els Cinco del Este i el Grupo15. Vaig arribar a comptar 41 grups. Hi havia una demanda brutal. I els hotels guanyaven molts de doblers.
JS: I vosaltres també.
TM: I tant! Guanyàvem 1.000 pessetes cada dia. Un empleat de banca en guanyava 12.000 en un mes, així que treis comptes.
Antoni Muntaner: Jo venc d’un món molt més amateur, que va beure molt del rock radical basc. Els Tots Sants, que primerament es deien Se Buska, venien a assajar a la cotxeria del meu padrí. Això era a final dels vuitanta i principi dels noranta. Fèiem un programa de ràdio quan hi havia en Tomeu Lliro a Ràdio Manacor. Vengueren Kortatu, la Polla Récords… Hi havia gent que tenia grups, per passar-s’ho bé, i Tots Sants va ser el grup més representatiu d’aquell moment. Cada poble tenia la seva idiosincràsia musical. A Muro i a la Pobla eren més indies, a Manacor erem molt més llenyers.
TM: I en aquell moment els grups d’hotel ja estaven en fase decadent.
AM: Sí, per a nosaltres això dels hotels era una cosa totalment desconeguda. No anàvem ni de revetles.
JS: Nosaltres fa deu anys que començàrem i ens trobàvem que no hi havia grups de gent jove, però ens feia ganes tocar i començàrem. Ens fixàrem en Roger Pistola, en Kard’s Piken, Red Ribbon… Anàvem als concerts del Xarop…
AM: Aquell concert de la Polla Récords va ser un desastre de cara a fora i una passada de cara a dedins… Se Buska els feren de teloners. Després d’allò no es va tornar fer res a Manacor fins que amb Renou Col·lectiu tot va tornar florir un poc. I de grups sempre n’hi havia, hi havia les mostres de l’Aha…
JS: Nosaltres teníem la sensació de ser un poc friquis, que no hi havia joves, i que ens havíem de fixar en gent que eren deu o quinze anys més vells que nosaltres…
AM: Sí, però també hi havia Llorenç  Barceló, Esteve…
JS: I el Tio Bob i Simó Femenias. Nosaltres sí que bevíem de la generació passada.
AM: En el meu temps hi havia la majoria de grups que feien rock dur. La generació de després és més indie.

Però podem dir que gaudim d’una bona salut musical? Inca, Felanitx, Llucmajor, tenen tants de grups com té Manacor?
TM: Inca mai s’ha pogut comparar amb Manacor, en aquest sentit.
JS: Em sap greu pels inquers, però allà no hi ha res.
AM: En canvi a Felanitx sí que hi ha molta activitat. Can Moix hi fa molt. Com Can Lliro hi farà molt si fructifica el projecte que tenen.
JS: Sí, si s’ho curren com el que hi haurà aquí no hi haurà res en tota l’illa
TM: Jo fa quatre anys que vaig gairebé cada dijous a Xarop i trob que hi ha pocs grups amb repertori propi. El noranta per cent fan versions.
JS: Però primer hi havia més grups que feien cançons seves.
AM: Un repertori propi saps que és de mal de defensar…

Tal vegada a Manacor la clau és la manca d’espais…
JS: És una cosa de primera necessitat.
AM: Només deman que no hagis de demanar cinquanta mil permisos i que no tot siguin traves. Un parc com el de Felanitx ja bastaria…
JS: És ver que hi ha el Teatre i l’Auditori, que per a segons quines coses és massa gran. A més, tampoc no donen preferència a la música, i ho entenc, perquè és un teatre. Em sap greu que no hi hagi un lloc on ens puguem expressar. A Na Camel·la no ens hi deixen fer concerts, però l’altre dia hi vaig veure aparcar un tren d’aquests de Nadal…
AM: A molta de gent també li fa por deixar espais per fer concerts. Encara avui Renou Col·lectiu ha de lluitar, i fa desset anys que feim concerts.
JS: Sí, el rock té l’estigma de gent marginal amb hàbits entretenguts… Però també hi ha gent que va a córrer i escolta David Bowie. Hi ha molts de prejudicis

Hem parlat de llocs per fer concerts. I els llocs per assajar? L’Ajuntament en tenia un, però no va anar bé…
JS: La gent que hi anava no va cuidar el local com tocava. I el tancaren. Dins l’àmbit privat hi ha Can Sant, que és una iniciativa collonuda.
AM: El problema és que molta de gent està avesada a la cotxeria de ca seva. Allà pots fumar, no has de desmuntar l’equip. Jo crec que aquell local públic d’assaig va fer tard.
JS: Jo a Can Sant hi he anat per centrar-me. Allà saps que no et permetràs la cervesa, o la tertulieta prèvia. Vas per feina. I està molt bé.
AM: Si Can Sant funciona de forma privada, públicament també podria funcionar.
TM: Sí, però això vol dir que hi ha d’haver un responsable.

Parlem de programació musical. Com ho tenim a Manacor?
AM: Basta dir-te que jo solc anar fora poble a veure coses que m’interessen.
TM: No hi ha res a Manacor.
AM: En canvi a Lloseta sí que duen grups potents.
JS: Per a mi és la millor sala de Mallorca.
TM: Ara bé, jo he de dir que cada vegada que he proposat qualque cosa no sols me l’han acceptada, sinó que sempre m’han ajudat.
AM: Jo no em puc queixar, però sempre en vols més.
JS: Jo no puc dir el mateix. Vaig voler organitzar un concert al Vermut, al carrer i un tècnic de l’Ajuntament em va demanar on eren les sortides d’emergència… Una a la dreta i una a l’esquerra. És molt més fàcil organitzar coses a altres pobles. Jo apostaria pel terme mig. Si som una associació no em pots demanar una assegurança de responsabilitat civil de 500 euros. No és el mateix que si vols dur na Mónica Naranjo…
AM: Nosaltres els aconseguim coses molt més barates que el que ells podrien trobar…
JS: Hi ha hagut gent que ha estat injusta amb Renou Col·lectiu, perquè no comprenen que són filantrops… si els critiquen és perquè no saben com funciona l’associacionisme.
AM: No hauríem fet res del que s’ha fet els darrers anys… Però no tot són els doblers, també hi ha les facilitats que et posin…
TM: Si no hi ha un punt vocacional, això de la música no funciona. I això no ha canviat al llarg de les generacions. No conec ningú que s’hi hagi fet tric.
JS: Amb Pujafasuà no vàrem cobrar mai, tot ho invertíem en el grup. El nostre objectiu és sobreviure, tot i que no hi veig mal, tampoc, a guanyar doblers.

Anomenau-nos un parell de grups que considereu claus del vostre moment…
TM: Per a mi, els Cinco del Este, el Grupo 15 i els Amigos, i també Guillem d’Efak i Antoni Parera.
AM: Hi havia els Rotsdai, Tots Sants, Kinkonort… I jo tocava en els Soundbirds.
JS: Per a mi els referents eren els Kard’s Piken i els Red Ribbon.

Quin futur s’obre, ara?
JS: Hi ha molts de grups a Mallorca, i a Manacor també. I molta gent més jove que jo que toca.
TM: Hi ha un floret de músics impressionant.

Back To Top
×Close search
Search