[/pullquote]
– Com està estructurada l’obra? A la novel·la, Neus Català són molts de personatges diferents: la resistent i lluitadora, la presa, la mare, la digna. La jove i l’anciana. Mercè Arànega és tot això, també?
– És tot això. Jo dono veu a la Neus Català, però no faig d’ella, ni intento convèncer que sóc Neus Català. Ho acabo sent per a qui ho veu, perquè és en primera persona, però no pots ser la noia de catorze anys i la dona de cent. Es passa per tot, amb la forma de viatge en tren, on ella va recordant, talment com ho fa a la novel·la, que està escrita a partir d’entrevistes amb ella. El que intentem és mostrar l’ànima, l’esperit d’aquesta dona, no la representació física.
– Quina presència hi tenen els altres personatges de la novel·la? Els dónes veu? O hi són referenciats només en tercera persona?
– Es passa d’una cosa a l’altra. Els arribo a donar veu pròpia. És una feina molt difícil. perquè passes de tercera a primera persona, i també canvies de temps i d’espai, i vas endavant i endarrere, però l’espectador ho entén tot des del primer moment.
– T’ha condicionat el fet de representar un personatge viu?
La funció d’aquest espectacle és agafar el testimoni de la seva vida, és com dir-li: “No t’amoïnis, Neus, perquè encara que tu no hi siguis, el testimoni passa de mà en ma”. L’important, com ella mateixa bé diu és que “jo parlo per donar veu a les dones i per donar veu a tota la gent que va morir”. Ha intentat que se la conegui, no per ella, sinó per ser testimoni del que ha passat i del que està passant. La història repeteix: Ruanda, Bòsnia, i penso ara també en els centenars de milers derefugiats que donen bandades per Europa. Sé que és viva, però a mi m’interessa molt més el que ella representa i el que deixa com a llegat. D’ella com a persona, particularment hi ha una cosa que admiro: la seva actitud, no des de Ravensbruck, sinó des dels 14 anys, quan fent de jornalera en un poble de 200 persones diu que no vol anar a treballar si no cobra com els homes. No és una dona que s’ha tornat forta perquè l’han baquetejat a la vida, ella ja ho és de mena. No suporta la injustícia i no té por d’alçar la veu.
– Intuesc una escenografia nua.
– Jo hi vaig de negre, però no és un negre de dol, sinó de sobrietat, com el de qui va a fer un recital de poesia. I tot plegat en un espai molt net i buit, amb un focus zenital que va cap a mi i m’il·lumina mig pla americà i no es veu res més. No se’m veuen ni les cames.
– N’heu parlat amb ella o amb la família? L’han vengut a veure?
La Margarita, la seva filla, hi va venir. La família va donar sempre el vistiplau al llibre de la Carme. La filla em va venir a saludar en acabar l’obra i em va dir que havia plorat… Hi ha una escena que parlo com la Margarita, ostres… Anirem a Falset d’aquí a tres setmanes, i vindrà la Neus Català, perquè Falset és molt a la vora dels Guillamets, on ella viu ara al geriàtric i hi vindrà tota la família i tots els companys de la residència.
– Dignitat, memòria, optimisme? Amb què et quedes?
– Dignitat: perquè en la dignitat també hi ha optimisme, i vol dir que tens memòria.Quan van fer la reedició del llibre i em van demanar una frase per a la faixa vaig escriure que “la vida de Neus Català és un camí ple d’espines i d’entrebancs, però també d’esperança, no per a ella sinó per als altres”. I ella mateixa ho diu: “No em veureu plorar , no us donaré aquest gust”.
