“No feia fred perquè les bísties fotien bufes a voler i encalentien la pallissa”

Antoni Sastre Gaià, “‘de la Botigueta” (Sant Joan, 1925) va ser a temps de conèixer la segona república, i encara recorda que mentre hi va haver república, l’escola era “en mallorquí”. I no sols això, sinó que a més, també conegué de ben a prop el pare Ginard, de qui ens en contealgunes facècies….

Vós sou una institució en el món de la cultura popular i de la pagesia, no sé per on començar… vós éreu veïnat de la família del santjoaner Rafel Ginard Bauçà, el Pare Ginard, autor de l’extraordinari “Cançoner popular de Mallorca”. Coneguéreu el pare Ginard, vós?
Pardals si el vaig conéixer! Era molt bon xicot i ben pastat, però era ja-jà (1) com ell tot sol! Estava de frare a Artà. Només servia per frare. Li feia oi haver d’aplegar figues. Volia fer de senyor i no ho era. Sols no sabia pelar figues de moro. Li deia a son pare “mon pare, em pelau aquesta figa de moro?”. I son pare, aquell homenet, com si ara el veiés!, es posava a la gatzoneta i amb un ganivet voltat li pelava la figa de moro…

Quan el pare Ginard venia a Sant Joan, demanava dites o gloses populars a la gent que topava pel carrer?
Quan venia, sempre seguit escoblejava els altres, sempre demanava. Sempre duia una plagueta i apuntava. Això sí que li anava bé….Te’n contaré una. No era gens estugós (2), el pare Ginard. Varen contar que el pare Ginard era a menjar caragols i va dir “i com trauré els caragols?”. En aquell temps les dones duien un mocador travat amb agulles de cap negre. Una dona es va llevar una agulla i li va dir al Pare Ginard “au, jas!, treu els caragols amb l’agulla”…

En temps de la segona república, quina llengua empraven els professors per a fer escola?
L’escola ens la feien en mallorquí el temps de la república, i quan va entrar el moviment aturaren el mallorquí. Jo, el que vaig veure el temps del moviment era un capellà militar que va venir a Sant Joan, que li deien Nicolau Saggesse. Nosaltres estàvem davant l’esglèsia i arriba aquest davant la porta de l’esglèsia i va donar una pistola al rector. Li va dir “l’hauràs de mester, ara venen els rojos”. Pardals! Quan sentírem allò fugirem escapats, cametes me valguen!… Me recorda que el temps que vaig anar a escola, això que et cont és en temps de la segona república, quan passava un avió, els mestres ens deixaven sortir per a veure’l. El mestre ens deia “au, tots en el pati!”, i nosaltres, nins, miràvem l’avió, i allò era una bauxa, saps que en passaven de pocs llavonses!…

Per cert, en temps de la segona República es va prohibir que els missatges dormissen a les pallisses o altres estances pròpies dels animals.
En aquell temps de la república, el missatge i jo, que feia de porqueret, dormíem dins les pallisses. No feia fred perquè les bísties fotien bufes a voler i encalentien la pallissa (riu). Hi havia lliteres de marès suaixí d’altes. Tallàvem una aritja perquè no s’hi aferren les puces a l’aritja, i un llençol de saquet, i això era el matalàs…

Hi havia infants que caçaven ocells per a dur a vendre…
Els pardals! Jo mateix! A Solanda jo li sonava el picarol al missatge. Paràvem enganalls (3). Si un ocell estava un poc copat o tenia una ala rompuda, el dúiem a Solanda, i els altres els dúiem a vendre als senyors, al senyor Miquelet, al capellà vell, a la senyora grassa… Hi havia dos preus, els petits, busquerets, ropits, això era una categoria i feien un preu baix, i dels més grossos, tords, mèrleres i poc més que fossin mengívols, era una altra categoria i feien el preu més alt…

Una paraula que només he sentit dir a gent vella del Pla de Mallorca és “un plaça morta”…
Les posessions tenien un plaça morta. En Els Caldereres tenien pareller major, pareller segon, bracer (4), plaça morta…. el plaça morta era un missatge que estava a les ordres del majoral o de l’amo per a fer qualsevol feina. L’amo li deia “au, vine! Hem d’anar a adobar aquell marge o enganxa’m la mula, o ara hem de fer formiguers (5) o ves a tallar esmotxim”, llavors no hi havia “abonos”, cremaves l’esmotxim (6) que feia nosa, argelagues i això, llenya prima que no servia per al fogó… jo, la primera feina que vaig fer va ser de porqueret. Em vaig llogar a Solanda per mor del moviment. El trenta-sis va esclatar la guerra. Com que la meva família eren d’esquerres, varen dir “fugirem de pel mig”, ja ho diuen “la por guarda la vinya”. L’escola es va aturar, varen llevar els mestres…

Una de les formes de predicció cabalística per a saber quin temps climatològic faria tot l’any, era fer “els comptes d’en Salomó”…
Per a saber quin temps faria tot l’any i així saber com aniria l’anyada, feien els comptes d’en Salomó. Miraven els dotze dies abans de Nadal i els dotze dies de després. N’havies de botar qualcun. Això encara ho vaig veure fer als pagesos vells. Per Manacor miraven més els “dies d’encoure” (o d’en Coure) que venia a ser gairebé el mateix. Els felanitxers feien més el compte d’en Salomó. També miraven els divendres i miraven en Pixolives (7) o la lluna…

Heu acudit a qualque “curander”?
Sí. Vaig fotre un esclat amb la bicicleta. Em vaig rompre la clatera. En Felet de Vilafranca em va adobar. Escupia a les mans i amb les mans banyades em va compondre. Aquest sabia adobar ossos perquè havia fet de pastor, els pastors sabien compondre ossos perquè adobaven els de les ovelles… vaig fer de mosso de ferrer i tenia les aixelles escaldades. Un pastor em diu “t’escaldes perquè vols”, diu “et poses un brot de mata tendre que toqui la pell, enc que sigui a l’orella o allà on sigui però que toqui la pell”, i va tenir raó… Et diré un altre remei. Jo, quan faig oïssos que no et pots aturar, roseg un brot de fonoll i t’atures de cop, prova-ho!…

Diuen que abans hi havia molta més tranquilitat…
Forçat hi havia d’haver més tranquil·litat! El progrés duu això, ve molt aviat…

Glossari i comentari
1. Ja-jà. Excesivament tranquil, que no frisa mai.
2. No ser estugós. No ésser exigent en el menjar, no sentir repugnància.
3. Enganall. Parany de ferro per a caçar ocells, avui d’ús prohibit, i que té diversos noms a Mallorca, conegut a Manacor com a “garbellet”.
4. Bracer. Qui treballa amb la força dels seus braços.
5. Formiguer. Caramull de llenya tapat de terra que es pegava foc per després escampar la cendra pel sementer.
6. Esmotxim. branques primes esmotxades.
7. “En Pixolives”. (O “en Torrapipes”) era la denominació popular de l’esquelet humà amb els planetes i signes astrològics del “paranòstic” pagès i que era consultat per a saber quin era el moment més oportú per dur a terme certes tasques agrícoles.