“No hem notat mai que els mallorquins fossin tancats”

Sa mare, na Pepa Montalbán, arribà a Mallorca a principi dels seixanta. Primer havia vengut la seva família: els padrins i la tia Cloti, que deixaven Pedro Martínez, un petit poblet de Granada, per venir a viure a Porto Cristo, i quan tengueren doblers per pagar-li el passatge, vengué també ella. Tot d’una que arribà es posà a fer feina a l’Hotel Felip. Habitacions. Ben aviat conegué en Xisco Riera, Orell, originari de Son Carrió. I així arribaren Rafel, Margalida i Maria José, els tres fills. La família Montalbán havia passat rusca i penúries amb la guerra: eren comunistes. Na Pepa, diu la seva filla Margalida, “s’ha sentit sempre molt ben acollida, com una mallorquina més”. L’única barrera que no traspassà va ser la de l’idioma. “Ella i la tia Cloti feien feina a l’hostaleria, on la resta de treballadors eren forasters com elles, i això no facilitar les coses”. Es feren populars ben aviat na Pepa i na Cloti. Amb en Xisco obriren el popular bar Ca’n Xisco. “Es va sentir sempre com una més, al bar cuinava escaldums, sopes, fideuà…”, diu Margalida, que afirma sense dubtar que “si fa quaranta anys els haguessin dit tornau a Granada, no se n’haurien volgut anar”. Margalida va créixer parlant en castellà, perquè que la va cuidar sobretot de petita va ser la padrina de Granada. Però en socialitzar-se tot va mudar de verd en blau i començà a parlar en català. No debades, avui és mestra i és en aquesta llengua amb què parla i ensenya els seus alumnes del CEIP Ses Comes. Margalida Riera recorda que la seva arribada a la llengua va ser més per l’entorn que no pas per l’escola: “Les classes es feien en castellà, i no va ser fins a vuitè que férem socials i naturals en català”. Avui, en canvi, els infants descendents de la immigració veuen com tenen les eines a l’escola en català, però la seva socialització és sovint en espanyol. “Avui ho tenen molt més difícil, aquests infants”, diu Margalida Riera, que recalca que “diuen que els mallorquins són molt tancats en segons què i això a ca nostra no ho hem notat mai. Jo som mallorquina!”, alhora que reconeix que “mai m’he sentit discriminada ni res de semblant”. I per acabar recorda que “no sabem mai on ens hem de veure, i qui sap si igual que ma mare i la seva família hagueren de venir cap aquí, un dia haurem de partir nosaltres cap a una altra banda”.