Aquesta setmana hem publicat un reportatge amb tota casta de detalls sobre les compravendes immobiliàries que hi ha hagut al municipi de Manacor durant el darrer any. Les dades són esfereïdores. En només 12 mesos, el preu per metre quadrat ha pujat un 38 per cent. Això vol dir que un pis que valia 100.000 euros ara fa només un any, ara en val 138.000. Que tregui comptes qui cobra una nòmina si el percentatge d’augment del seu sou ha estat el mateix.
Els darrers vint anys Mallorca s’ha tirat de cap al capitalisme desbocat. Els grans (auto)generadors de riquesa han hagut de menester mà d’obra barata per consolidar les seves quotes de mercat. Més treballadors als hotels, més treballadors a la construcció. Més treballadors a l’inframercat laboral de les cures en el cas de les dones, de l’agricultura en el cas dels homes.
Es tracta, sens dubte, d’un xoc poblacional que condiciona la manera com es cohesiona i com es configura la societat. Però que ningú no s’engani: la principal afectació per a tota la població que viu ara mateix a Mallorca és en l’accés a l’habitatge. La conversió de l’habitatge en un negoci suposa un impacte sense precedents a Mallorca. Durant dècades el monopoli de l’allotjament turístic ha estat dels hotelers. Des de fa alguns anys, aquest (auto)generador de riquesa s’ha “democratitzat” i són molts els petits propietaris que han convertit segones i terceres residències en allotjaments de lloguer vacacional. I són molts d’altres els inversors que han comprat cases amb l’únic objectiu de convertir-les en cases de lloguer turístic.
A tot això cal sumar-hi l’increment de població que ha patit l’illa durant el segle XXI i ja tenim la recepta per a la tempesta perfecta. El problema de l’habitatge s’ha convertit en transversal. Funcionaris de l’estat (sanitaris, docents, administratius) no volen venir a fer feina a Mallorca perquè els lloguers són abusius, i perquè comprar-hi una casa ha esdevingut una quimera. El jovent que vol emancipar-se accedint al seu primer habitatge, si vol anar de lloguer, no té més remei que compartir casa. Si vol comprar ho ha de fer amb hipoteques llargues de més de trenta anys a les quals només podran optar si són funcionaris o han obert un negoci boiant. Les herències han esdevingut una autèntica marca de classe. Qui no rep una casa dels seus ancestres i, a més, té una feina precària, està condemnat a vagar per infrahabitatges, cases compartides o lloguers assequibles de propietaris que comprenen que cobrar 1.000 o 1.500 euros de lloguer per un pis és un atracament indissimulat.
Mentrestant, una part important de la població, segurament la més renouera, segurament la que té l’altaveu més potent, assumeix com a vàlida l’argumentació de la dreta i de l’extrema dreta contra la immigració del sud. En canvi, pocs fixen la mirada en la del nord. Des d’Alemanya ens arriba una població envellida a viure un retir daurat a l’illa. Hi compren cases a preus assequibles per a la seva economia. No ens ho inventam. Segons les estadístiques publicades al Portal de l’Habitatge del Consell del Notariat espanyol, el preu de l’habitatge a Manacor ha pujat un 38 per cent en un any. Però encara n’hi ha més: 147 dels 525 immobles venuts a Manacor els darrers dotze mesos han estat per a alemanys. D’entre tots els alemanys que compren a Manacor, un 92 per cent no són residents. És hora de posar límits a aquesta anomalia. Com és possible que no puguem accedir a habitatges a uns preus que vagin d’acord amb el sou mitjà de la població i mentrestant, els venguem sense cap casta de mirament ni restricció al mercat mundial?
L’extrema dreta demana establir un temps de residència mínim per poder accedir als ajuts públics. Per a tothom? O només per als qui venen del sud? Els alemanys que venen a viure aquí la seva jubilació, sense haver-hi cotitzat mai, també tendran aquestes limitacions d’accés als serveis públics d’aquí? I encara més: quin sentit té permetre’ls de comprar casa aquí sense que hi tenguin fixada la seva residència? Per mostra un botó: el cent per cent de les persones de nacionalitat marroquina que han comprat casa a Manacor el darrer any són residents aquí. Fan falta més pistes?
Ja feia temps que ho sospitàvem, però aquestes dades i les respostes que tanta de gent hi dona ens situen on pertoca: no molesten els qui fan pujar ca nostra de preu, molesten els pobres.
