“No podrem tenir drets socials mentre visquem a l’Estat espanyol”

Us heu retratat davant els murals de l’IES Porto Cristo, que han duit una certa polèmica. Això demostra que encara són necessàries accions com aquesta?
Estem en un moment, com diu Marina Garcés, de contrarevolució que dona molt d’espai i molta d’entrada a l’extrema dreta a les institucions. Hem d’apel·lar més que mai a la defensa dels drets i dels principis republicans. Fa una mala pràctica qui per por es cohibeix en la defensa del drets, perquè això és cedir espai a l’extrema dreta. Per això murals com aquests són un exemple de valentia i de rupturisme i de no fer-se enrere en la defesa dels drets i que demostra la força del municipalisme.

Heu estat a Manacor aquests dies…
Sí, i he vist que Badalona i Manacor compartim moltes coses, i va ser molt d’agrair la invitació que em va fer MÉS-Esquerra. Hi veig un paral·lelisme amb Badalona, perquè som organitzacions polítiques de base ampla, i MÉS-Esquerra a Manacor va fer fora del govern municipal el PP com Guanyem l’hi va fer a Badalona. I hi ha un detall que m’ha encantat. Ens distsingim per fer polítiques de vida, a favor de la vida. I l’aigua és essencial per a la vida. El PP racista i d’extrema dreta d’Albiol, que criminalitzava la pobresa, a Badalona va eliminar les fonts públiques. Nosaltres, com a símbol de vida i de comunitat les vam reobrir. I justament a Manacor també han fet una cosa semblant, com potabilitzar l’aigua i posar fonts públiques, posant per davant la gent treballadora.

I justament heu estat a Mallorca en un acte promogut per MÉS-Esquerra. És una mostra més del vostre tarannà dialogant amb tots els sectors de l’independentisme, o una confirmació que no hi ha espai per a una CUP o una candidatura semblant a Manacor?
El que intentava era posar en valor que des de la institucionalitat quan estan en mans de candidatures de transformació i rupturistes fan polítiques diferents que tenen uns resultats que canvien la vida de la gent, i això és ampli. En els municipis petits, aquestes candidatures fan polítiques clarament diferents de les que s’han fet mai. La disputa de l’statu quo és molt més difícil a les zones grans i àrees metropolitanes. Aquí vinc perquè em conviden però en absolut hi ha cap missatge que hi hagi un espai o no, sinó a reforçar la idea o el missatge dels principis de transformació política.

Amb el primer d’octubre i la posterior repressió espanyola a l’independentisme el procés cap a la independència de Catalunya va patir una deceleració. En quin punt ens trobam ara? Derrota? Paràlisi? Tornada a començar? Encalentiment de motors?
Amb el Primer d’Octubre hi va haver una acceleració i un creixement mai imaginats, i el poder popular va demostrar fins a on podia arribar. Va ser una lliçó veure que quan el poble s’organitza la capacitat de confrontació és immensa. Mai ho podré anomenar una derrota. La violència amb què va respondre l’estat i que apliqués el 155, amb cinc anys d’autonomisme galopant, pot ser llegit com una derrota, però jo diria que és una frenada. Malgrat la sensació majoritària de dol, de desencís, de desmobilització, i per la falta d’un lideratge clar en el camí cap a la independència, el moment que toca ara és el del rearmament. Si l’u d’octubre es va poder fer és perquè es va sumar la força del carrer a la implicació de la institució i dels partits polítics que hi havia al Govern i al Parlament. En aquests moments l’independentisme està desconnectat de l’esfera política, que no està posant-se al servei d’aquest anhel popular. La lluita nacional i la lluita social van juntes. No podrem tenir drets socials mentre visquem a l’Estat espanyol. Hi ha una llei d’estrangeria que no ens podem carregar. I ells en canvi es carreguen des del Constitucional les millores que fem en habitatge, per exemple. La brúixola que reactivarà l’organitzazió popular parteix de l’1 i el 3 d’octubre i es basa a ajuntar la lluita de l’independentisme amb la lluita social, i anticapitalista i la política ha de tornar a posar-se al servei de la unitat popular.

Amb quin objectiu fa feina ara mateix la CUP? Tornaria a posar una data per a un referèndum? Tornaria impulsar la unilateralitat?
Nosaltres vam defensar un gir total del país cap a l’independentisme i cap a l’esquerra, amb els serveis públics i els drets socials al capdavant, confrontant totalment amb l’estat. L’independentisme ha de sortir totalment d’on l’està portant el govern actual, que ha volgut desconflictivitzar la relació de Catalunya amb l’estat, i esborrar a ulls d’Europa aquest conflicte.Hi ha un acord d’investidura que el govern no compleix, perquè nosaltres volem que sigui una legislatura que confronti amb l’estat i que es posi damunt la taula un referèndum.

Caps i líders importants dels moviments civils (Òmnium i ANC) han acabat formant part de candidatures independentistes. Ho veis així? I d’altra banda, és sana i convenient aquesta interrelació?
Després del 2015, arribà la conquesta de molts ajuntaments, gràcies a l’auge del moviment popular independentista. Hi ha un debat sobre tot aquest moviment popular. Jo mateixa, que venia del moviment social, mai havia volgut militar a cap partit, i que volia fer feina des d’espais més transversals. Ada Colau també en pot ser un exemple, com tanta altra gent forjada en les lluites populars, no de partit. És interessant reflexionar sobre si això ha descapitalitzat els moviments populars, però el cert és que en el seu moment vam aconseguir marcar l’agenda. Des del 2019 hi ha hagut un rearmament de l’statu quo. Però així i tot candidatures com les nostres fan moltíssima nosa al poder, perquè municipalitzem serveis i els traiem de les urpes de Florentino Pérez i de les grans empreses i el gran capital. És una política nova que posa en perill els privilegis del poder establert. Aleshores, què és millor? Que cadascú faci el seu paper? O que la gent que ve dels moviments és important que hi siguem en el món dels partits i dela política? És un perill desentendre’s de la tasca dels polítics. Les grans revolucions i transformacions socials i polítiques no es produeixen només perquè un polític les abanderi. Fa falta que la societat civil organitzada i forta condicioni l’agenda política.

La CUP, després d’intensos i ajustats debats interns, ha acabat sempre donant suport a les majories independentistes. Això vol dir que hi pesa més l’eix nacional que l’eix dreta-esquerra? És precisament aquesta dicotomia l’origen de les tensions?
Jo soc de Guanyem. I l’acord de la CUP-Guanyem comportava que jo m’incorporava a la candidatura. Però no soc militant de la CUP i no puc parlar-ne en nom seu. Ara bé, sí que ho puc fer des de la candidatura. Justament som l’única organització que defensa aquesta indestriable lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans i d’un model econòmic i social, anticapitalista, ecologista i feminista.

Per això ho deia, precisament. Hi ha forces independentistes que no presenten aquests valors socials. I n’hi ha d’esquerres que refusen de pla l’independentisme…
Hem de tenir una cosa clara. S’estan impulsant projectes absolutament neoliberals que no solucionen per res les necessitats de la gent, sinó que afavoreixen els interessos de les elits, de l’Ibex-35 i de les multinacionals del totxo. I amb la llengua ha passat el mateix.