Voldria saber si qualcú dels milenials mot que no apareix al diccionari ni al Termcat, llegeix Lawrence Ferlinghetti o Jack Kerouac o sap qui era Allen Ginsberg, el poeta que plora sa mare morta, posant al dia l’oració jueva anomenada Kaddish, comiat dels morts. Aquell cant que no pogueren sentir milions de jueus assassinats als camps de concentració nazis.
No sé com descobrírem, òbviament amb retard, la generació beat. Asseguraria que fou a través d’un article del diari sobre Henry Miller – qui l’escrivia?-, aquella novel·lista brutanxo que coneguérem a través de les traduccions argentines, i que podíem comprar clandestinament a la llibreria Fiol del carrer dels Oms, pelegrinatge dels nostres anys de jovencells. En aquell article es relacionava Miller amb els escriptors beatniks, i és clar, no va quedar altre remei que aclarir qui eren aquests subjectes.
No havíem estat els primers, Manuel de Pedrolo havia traduït The Dharma Buns, amb el títol definitiu d’Els pòtols místics, una de les novel·les més famoses de Jack Kerouac, sense arribar al best-seller, On the Road, és clar. Vaig arribar a comprar més d’un exemplar dels Pòtols, els deixava com si fos un evangeli i en aquell temps ningú no pensava a tornar llibres o discos. Fins fa poc guardava una llista de manllevadors malvats, n’hi ha qualcun que s’ha fet famós i tot, amb qualque dobleret, però no m’ha tornat mai res!
Per culpa de Kerouac, o en el seu honor, beguérem porto Bandeira, esperem que no fos fet a Binissalem pel geni dels licors anomenat Morei, que arribà a fabricar un Oportocolom majestuós. També férem de vigilants forestals, escarnint Kerouac, i naturalment ens apuntàrem al budisme zen i a la meditació. Amb el temps he vist que la meditació més devota era escoltar el rosari, dins l’església en penombra, d’una banda, la veu aspra d’en Biel Escolar i de l’altra el zumzeig del grup de beates que contestaven en un llatí felanitxer, mig endormiscat. Si ja fèiem autostop o dit, de llavors ençà hi provàrem una major energia perquè els beatniks recorrien els EUA fent dit o bé enfilats en transports de mercaderies, sense pagar.
Un bon dia descobrírem estupefactes que el nostre ídol era si fa no fa de l’edat dels nostres pares, i també que havia mort no feia gaires anys, d’una malaltia que se’ns aparegué com a heroica, cirrosi hepàtica, al final el porto, aquest xarop dolç que eixelebradament consumíem s’havia cobrat el seu delme.
Ell fou l’abanderat, però anàrem sabent que n’hi havia d’altres. Gregory Corso escrigué el poema més important de la generació, Lloc de naixement revisitat, que tenc el plaer de traduir:
Estic dret al llum esmorteït del carrer fosc
i mir vers la meva finestra, jo vaig néixer allà.
Els llums encesos; altra gent bellugant-s’hi.
Duc un impermeable; cigarreta a la boca, capell tombat, mà al gallet.
Través el carrer i entr a l’edifici.
Els poals de fems no s’han aturat de pudir.
Puj al primer pis; n’Orelles Brutes em llença un ganivet…
Li dispar ple de mirades perdudes.
William Burroughs, afectat d’heroïna i de les armes de foc, que matà la seva dona emulant Guillem Tell; Lawrence Ferlinghetti, el més cultivat i longeu de tot el grup, no fa gaire anys que morí; Neal Cassady, el més salvatgí i de vida més curta… em fan pensar amb la discreta misogínia del grup. Però això, en els anys que seguiren la fi de la II GM no importava a molta gent. No fa res que ara la literatura que produïren, vista amb els anys passats, no sembli tan espectacular com ens va semblar a nosaltres, ens serviren per no haver de fer d’hippie, perquè allò era un déjà-vu sense substància.
