Pep Barceló (la Pobla, 1967) és professor de secundària i també entrenador des de l’any 1995. Arriba al Manacor per revertir els darrers mals resultats amb Miquel Gomila a la banqueta.
Com ha estat la teva arribada al Manacor? Hi arribes lliure.
Jo enguany estava més en temes de docència. Feia cursos a la Federació Espanyola de Futbol, i de fet quan es va posar en contacte amb mi el president del Manacor per fer-me l’oferta jo arribava d’Hondures d’impartir un curs.
L’equip va cinquè i en places de play-off. Quin objectiu t’han demanat? Assegurar el play-off, quedar campions?
No hi ha una obligació. La directiva troba que els jugadors poden donar més rendiment, i de fet en un moment de la temporada arribaren a anar capdavanters. Queden dotze finals per intentar treure el màxim rendiment. El quart i el tercer els tenim a dos punts. L’Andratx, a cinc. I el líder Santanyí a 6. Pareix molt lluny, però tothom pot tenir mals moments.
Com et defineixes? Ets un entrenador amb un sistema rígid? O l’adaptes segons les circumstàncies.
Em sol adaptar molt als jugadors que tenim i al màxim rendiment que en puguem treure, tant si és amb un 4-4-2, com amb un 4-2-3-1 o un 4-3-3. Es tracta de mirar de quina forma li pots fer més mal al contrari, tant atacant com defensant. Per damunt la puresa d’un sistema preferesc veure que l’equip es pot adaptar bé als diferents escenaris que es puguin plantejar.
Com es fa per motivar plantilles no professionals? L’entrenador ha d’empènyer el grup des de la competitivitat més pura?
Jo em veig com un acompanyant dels jugadors. De receptes màgiques no en tenim, no som Harry Potters. Hi som per ajudar-los a descobrir què poden fer ells. No dirigeixes un Fifa 23 per fer anar els jugadors on tu vols. Són ells els qui decideixen. I si nosaltres els hem fet unes propostes i ells les han madurades, les coses poden sortir més bé.
Des de fa anys, el Manacor promou la presència de jugadors locals amb experiència i joves del planter. És una política que es repeteix a la resta de clubs. Ho veus com una bona idea?
Tot depèn de les circumstàncies i l’entorn que tens. Inca o Manacor són ciutats grans i amb pedreres molt potents. En aquests llocs sí que pots intentar tenir un màxim de jugadors de la casa, combinant els que hi arriben de tornada amb els que hi entren des de baix per fer-ho servir de trampolí.
Manacor, Binissalem, Andratx, Constància, Poblense… són molts els equips que han passat per Segona B o ara Segona RFEF. Pocs s’hi consoliden. Per què?
És molt complicat. Molt sovint aquests projectes giren entorn d’una mèrlera blanca que hi dona suport, i si desapareixen de l’escena els equips se’n van per avall. Segona RFEF és una categoria molt dura i que també demana preparació a nivell de gestió professionalitzada. L’any passat demanaven onze fitxes professionals.
Vens per acabar aquesta temporada, només? O ja teniu emparaulada la que ve?
Una de les condicions era que veníem per acabar la temporada. Som una mica estranys dins aquest món. Venim a fer feina fins dia 23 d’abril més dues setmanes de play-off. I el darrer partit per pujar si hi arribam. I després la directiva s’ha de plantejar si li ha agradat la nostra feina i nosaltres també si ens hi hem sentit a gust.
