D’ençà de fa un temps hi ha un debat públic al voltant de la construcció d’una mesquita de dimensions considerables a Manacor. Aquests dies m’he limitat a observar, escoltar els missatges que s’han llençat a l’opinió pública. Ara, amb tot el respecte del món, vull exposar el meu parer.
En primer lloc, vull dir que fa molts d’anys que som professor d’un institut de Manacor. Als centres educatius la coexistència d’alumnat de procedència i d’identitats heterogènies és un fet. I malgrat les dificultats que hagin pogut sorgir la convivència és possible. I l’enriquiment mutu és una cosa innegable.
La qüestió és doble: la construcció d’una mesquita i, en segon lloc, les dimensions i l’emplaçament.
En relació amb el primer aspecte jo estic d’acord que es faci una mesquita per raons de dret i llibertat religiosa. I dic això des de la meva opció de no-creient però alhora respectuós amb el fet religiós. La presència a Manacor d’un volum de persones de religió islàmica és una realitat que s’ha d’assumir i que suposa un repte i una oportunitat. Totes les persones tenim unes obligacions, independentment de la procedència. Els magrebins (com la resta) paguen impostos, lloguers, hipoteques, paguen l’IVA i si tenen comerços l’IAE i estan obligats, està clar, a seguir totes les disposicions legals. De la mateixa manera tenen drets fonamentals com el de practicar la seva religió en indrets adequats. Aquest és un dret que recull la constitució del 1978 (la mateixa Constitució intocable que es fa servir en altres debats públics).
Les esglésies cristianes, i en especial la catòlica, al llarg dels segles han aixecat temples, escoles i hospitals en altres geografies on els cristians són minoria. I cert, en alguns països han trobat una actitud hostil a l’hora de desenvolupar les seves activitats. Jo, tot i ser un descregut, sempre defensaré que els catòlics puguin practicar la seva fe a tot arreu. Al Marroc també.
En el debat es parla de la dimensió i emplaçament. Jo entenc els veïns que argumenten qüestions d’amuntegament del centre i de mobilitat. Referent a això pens que el carrer Fàbrica és un indret cèntric, però no és el centre. Òbviament, si hi ha una mesquita, s’haurà de gestionar i regular l’ús de l’espai públic, els accessos i la concentració de persones (l’assistència de fidels, les concentracions a l’entrada i a la sortida) o els aparcaments com es fa en altres activitats. També s’ha de regular, sempre amb la normativa, les qüestions estètiques de l’immoble. Cert, caldrà gestionar aquestes coses i fer que a l’espai públic tothom s’hi pugui desenvolupar amb normalitat i respecte.
El que succeeix a Manacor ja ha passat en altres llocs. Aquesta realitat s’ha d’abordar des del diàleg i amb la intervenció de professionals mediadors (del camp de l’educació i la integració social). Tot s’ha de poder parlar. Les pors també. Les pors d’uns i d’altres. Des de plataformes de diàleg es pot parlar de la grandària (potser seria millor dues mesquites petites envers una de grossa?) i tot el que calgui.
Està clar que poden aparèixer dubtes. Aspectes que ens podem demanar són els del finançament d’aquesta mesquita. Els ciutadans hem de poder saber si prové d’organitzacions respectuoses amb els drets humans. Però atenció: aquesta qüestió l’hauríem d’exigir en tots els àmbits de la vida. Això i altres qüestions precisen, repetesc, diàleg, aclariments, acords i confiança. La confiança és l’esperança que es té en algú o alguna cosa fonamental. Des d’aquests principis és possible l’harmonia.
No perdem de vista una cosa: una mesquita és un espai de pau. Un espai de convivència igual que ho són els temples cristians.
Jo no perd l’esperança. Sincerament, no vull perdre la confiança en l’harmonia.
