Skip to content

NOTÍCIA

“La nostàlgia em pareix una emoció bastant estèril”

D’on surt el concepte de “netedat”? On vol arribar? És una tabula rasa? O un procés catàrtic o de purificació?
Surt de coses molt quotidianes, com quan s’ha fet dissabte a una casa o ha fet una bona ploguda i respires l’aire del matí, si pot ser a foravila. Això és netedat. Traslladat a la vida d’una persona, és el desig d’alliberar-se de la brutícia no física, sinó moral, que un ha acumulat al llarg del temps. Aquest desig és el fil conductor, el tema recurrent que vertebra el llibre.

El jo poètic de La netedat és més a prop de Sebastià Alzamora?
Sí, en el sentit que en els poemes d’aquest llibre he intentat minimitzar l’artifici, que hi sigui (perquè hi ha de ser: si no hi és, no és poesia) però que no es noti. I seria absurd intentar negar que la veu que “xerra” als poemes és la meva, sense personatges ni altres filtres pel mig.

La potència d’un llibre rau en la seva veritat poètica? Com es relaciona aquest concepte amb el de realitat?
Aquesta és una bona pregunta, perquè la realitat i la veritat sovint no tenen res a veure. La realitat gairebé sempre va carregada de mentides: de brutor, precisament. La veritat seria la netedat que s’oposa a tota aquesta brutícia mentidera de la realitat, i la poesia, una eina per mirar d’acostar-hi. Pens que la poesia no ens serveix tan per saber com per comprendre. O per intentar-ho, si més no.

Has passat per un tràngol difícil els darrers anys. I n’has parlat obertament. Com es trascola tot això en el llibre?
Vaig caure malalt d’alcoholisme, i ho vaig fer públic, com bé dius, a un article als diaris Ara i Ara Balears. Ara estic recuperat, però l’alcoholisme és una malaltia crònica i també una experiència extrema que et duu a canviar la teva visió sobre moltes coses, començant per la visió que tens de tu mateix. Aclaresc, però, que aquest no és un llibre sobre alcoholisme, ni sobre com recuperar-se’n. Intent que la perspectiva sigui més àmplia i que no se cenyeixi a la meva experiència personal concreta, sinó que parla d’aquest moment en què sents que has arribat a un punt d’asfíxia en la teva vida i que necessites respirar de bell nou. Per a mi aquest punt el va marcar l’alcoholisme, però per a una altra persona pot ser qualsevol altra experiència, o un cúmul d’experiències.

Hi ha dolor, en el procés d’escriptura d’un llibre com aquest? O es compensa per l’alleujament després d’haver-lo escrit?
Jo diria que l’escriptura ni fa mal ni compensa el mal, per ella mateixa. És feina, i una feina exigent en la qual val més que tu també siguis exigent i honest, perquè d’una altra manera no val la pena. El dolor, o el que sigui que vulguis expressar, és previ a l’escriptura. I és el que et du a aquesta recerca de la veritat de la qual parlàvem.

La mort del teu cosí Rafel és un dels nervis de la teva poesia. Ara torna a sortir. Quina diferència hi ha entre el Rafel del teu primer llibre i el de La netedat?
Bé, aquí hi ha una confusió ben comprensible, i de la qual jo sóc l’únic culpable. El Rafel del meu primer llibre de poemes (que es titula precisament així, Rafel) i el Rafel que surt al poema “Tórtora”, de La netedat, són dues persones reals, però també dues persones diferents. El Rafel del meu primer llibre va ser un amic que va morir als disset anys, d’un accident de trànsit. I aquest cosí Rafel (que és cosí, i també amic) que surt a “Tórtora” té el mateix nom, però afortunadament encara és viu i que sigui per molts d’anys i amb salut! Tenen en comú, això sí, que tots dos pertanyen a la infància, que per a mi és un àmbit de netedat, un record feliç. Vaig tenir una infància molt feliç.

S’hi respira una consciència molt clara del fet generacional, una assumpció dels anys viscuts, un sentiment de començar a descomptar. Explica’ns-ho.
Doncs això, que passa el temps, ens fem grans i cada vegada la memòria ocupa una part més àmplia d’un mateix. Però no es tracta de nostàlgia, que me pareix una emoció bastant estèril, sinó de mirar el passat per entendre millor el present. Més que un fet generacional crec que és un fet simplement vital, diria que més o menys a tots ens passa el mateix.

Què en queda, de la generació dels Imparables?
Fa poc un poeta jove (bastant més jove que jo, vull dir) em comentava que veia els Imparables com un grup que, amb encerts i errors, vàrem fer una cosa que ell agraïa, i era que havíem obert portes i finestres per als que han vingut després. Si és així, penso que tot plegat (les polèmiques, la gent que es va enfadar) ja va valdre la pena. A finals dels noranta i primeries dels dos mil la literatura catalana semblava una mica un museu on havies d’entrar amb molt de respecte i silenci. Ara s’assembla més a un mercat, pertot hi ha veus i colors i renous i gent que es mou i fa coses al mateix temps. Hi ha més diversitat i pluralitat. No vull dir que això hagi passat gràcies als Imparables, però si almenys vàrem posar un granet d’arena per fer-ho possible, me don per ben satisfet.

Què més prepara Sebastià Alzamora? Qualque llibre de narrativa per a l’any vinent?
Sí, una novel·la que, si segueix el calendari previst, sortirà publicada l’any que ve, segurament ja cap a la tardor. Encara no té títol, però els protagonistes són dos grans personatges reals de la història mallorquina recent, l’orientalista i pensador Joan Mascaró Fornés i el financer i contrabandista Joan March. Dos fills de Santa Margalida que varen ser ciutadans del segle XX i que se’l van fer seu cadascun a la seva manera, un des del pensament i l’esperit, i l’altre des del poder i els dobbers. L’home de pensament i l’home d’acció, tots dos duits a la màxima potència. Són dos personatges fascinants, i esper saber fer-los justícia. Poètica, clar.

PUBLICITAT

Back To Top
Search