“Nunes és un director que va més enllà del fet de fer cinema”

Parlam amb Julio Lamaña (Barcelona, 1966), realitzador, cineclubista i professor d’història del cinema sobre la curiosa figura de José Maria Nunes, director barceloní d’origen portugués, anarquista i una de les cares representatives de l’Escola de Barcelona. Lamaña, convidat per 39 escalons, serà l’encarregat de presentar i iniciar conversa sobre la pel·lícula de Nunes “Noches de Vino Tinto”, obra que es projectarà el 16 i 17 de gener al Conservatori de Manacor.

Com vas conèixer José Maria Nunes?

El vaig conèixer als 2000 en un programa de la Generalitat que es diu Sessions de Filmoteca i com que hi havia pressupost suficient em vaig oferir per acompanyar-lo a presentar les sessions a biblioteques, centres cívics, casals, cineclubs… El fet d’acompanyar-lo, de parlar amb ell i dormir en hotels per tota Catalunya ens va fer ser amics.

I com era?

Era un outsider total. Un dels autors de l’escola de Barcelona, però així com la gran majoria dels membres de l’escola eren de la burgesia catalana, Nunes era de la banda oposada. Va viure a les barraques de Montjuïc, era fill d’obrer, anarquista… Ell era totalment al contrari a aquesta gent, però alhora va compartir amb l’escola un cinema més preocupat per l’aspecte formal, per com s’expliquen les històries, que era oposat al cinema madrileny -“el nuevo cine español” de Bardem o Berlanga- que estava preocupat per aspectes més socials. El cinema de Nunes és un cinema molt preocupat per les noves formes del llenguatge cinematogràfic.

I on es trobaria Noches de Vino Tinto dins el seu univers filmogràfic?

Noches de vino tinto és considerada com una de les pel·lícules insígnia de l’Escola de Barcelona. El seu cinema té dues concepcions especials: el temps i l’ús de la paraula. El temps no és convencional, té a veure amb la importància del moment i està enfocat en una concepció més eterna. Noches de vino tinto tracta sobre una trobada en una nit de taverna a Barcelona, el moment de trobada de la nit és una cosa que marcarà els personatges per sempre. Segons Nunes, el temps és una cosa més relativa, no és el que passa en una nit si no una cosa que et marcarà per la teva existència. L’altre element és l’ús de la paraula. Nunes odiava les converses d’ascensor i per tant, a les seves pel·lícules els personatges parlen d’una manera molt diferent del que parlen al món habitual, carregant de poesia els diàlegs.

La pel·lícula tracta la solitud i l’abandonament, el resultat de com gestionam les emocions és part del cinema de Nunes?

Sí, de fet ell té una pel·lícula que és “La edad del sol”, un acrònim de la soledad. Una de les seves característiques és la seva formació anarquista, posava molt en valor la idea de l’individu i donava importància a connectar amb la intel·ligència de l’altre. Per arribar al fet social, l’individu havia de prendre consciència d’ell mateix i de les accions que prenia, ser conscient de les coses que fas. Posava en consideració la força de l’individu i dels sentiments que té en cada moment.

Com hi ha influït en la teva pròpia carrera la seva figura?

Molt. No només m’hi ha influït el seu cinema sinó també la seva forma de ser. Poder compartir íntimament el temps amb un realitzador tan sui generis és una cosa molt forta. Ell tenia una actitud molt especial en tot, quan rebia una trucada et dedicava un missatge molt positiu i posava la conversa en un estat quasi poètic. És un director que va més enllà del fet de fer cinema.