No és la primera vegada que tractam el tema de la pluja torrencial o de la sequera a la nostra publicació. Quan ho feim, recorrem sovint a la cançó tan repetida de Raimon, i tan clarament definitòria de les condicions del clima mediterrani. “O plou poc, o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa, és un desastre”.
El 2023 no ha estat un any plujós, i això és una evidència. A Mallorca, però, el temporal del mes de febrer va servir per pal·liar les manques de pluja a les primaveres. Aquests mesos d’octubre i novembre passats han estat inusualment eixuts. Tampoc l’abril i el maig aportaren l’aigua habitual. Són, aquestes, però, situacions que no són noves en el nostre clima mediterrani. El que és nou i que, a més, sí que podem atribuir sense gaire manies al canvi climàtic és l’alça de les temperatures. De cada vegada fa més calor i durant més temps.
Però hi ha una dada que crida poderosament l’atenció. Les pluges que hi ha hagut durant l’any 2023 s’han concentrat de forma important (més o menys una tercera part) durant el mes de febrer. Com dèiem més amunt, això ha ajudat a compensar la xifra total de litres recollits. Aquest ploure a deshora, però, ha estat desastrós per al ferratge i per als cereals. Certament, hem estat molt mediatitzats per les notícies que ens arriben des del Principat, on la sequera és salvatge i extrema i les restriccions estan a l’ordre del dia en desenes de municipis, que aviat seran centenars… Aquí, però, hom podria tenir la sensació que “hem salvat l’any” en una mena de mercantilisme hídric que mira de garantir sobretot les necessitats directament humanes. Sigui com sigui, però, el cas és que les “necessitats humanes” també són als sementers, puix parlam no ja de medi ambient, sinó d’explotació agrícola per a fins de consum humà.
Fa dècades que Mallorca viu per sobre de les seves possibilitats, tant pel que fa al turisme que rep com també pel que respecta a la població que hi habita. Els recursos hídrics de l’illa són limitats, limitadíssims, i està clar que sense les dessaladores no en trauríem aguller. El Govern fa feina per crear una xarxa potent d’abastiment amb una canalització que arribaria a cada racó de l’illa. És una passa més en la definitiva concepció de tota l’illa de Mallorca com una gran ciutat. Si a qualcú fa cent anys li haguessin dit que els mallorquins beuríem aigua de la mar dessalada se n’hauria rigut de nosaltres. Si a qualcú li haguéssim dit que duríem aigua en vaixells de la península, encara més. De fet, no sembla la millor manera de viure, aquesta d’invertir quantitats ingents d’energia per sucar la natura. La impressió dels qui vivim aquí és que caminam per damunt un fil i que el castell de cartes que hem construït podria caure en qualsevol moment. I si caigués, segurament seríem un dels llocs del món que de forma més abrupta i primerenca viuríem les conseqüències del col·lapse. No volem ser tremendistes ni cridar el mal temps. però el fet és que ni alimentàriament, ni energèticament, ni hídricament l’illa pot sostenir aquest ritme de vida. Si pel motiu que fos, això s’estroncàs… què passaria?
