Orígens i curiositats del sospiro, l’humil representant de la rebosteria manacorina (II)

El calaix del temps. Albert Carvajal

*A la imatge: façana de l’antic forn de can Moragues, especialitzat en l’elaboració de sospiros

A Mallorca els melindros es feren força habituals d’ençà de la segona meitat del segle xviii. Els més coneguts els elaboraven les monges de Sant Jeroni seguint la següent recepta:
“Posarás cinch ous y mitja lliura de sucre dins una ribella y los rebatrás fins y tant que fassa molta sabonera y muyanthi es dit trega una veta que no deix. Tireu dins un peròl à sa calentó y mesclahi tres unses d’amidó y tres de flò de farina. En essè ferma sa pasta, fé es medritxos, ensucralos y à n’es forn, però ran de sa boca”.

Malgrat que als documents consultats no s’anomenen els sospiros, els dolços descrits hi tenen certa similitud i són una prova que a la vila hi havia forners capaços de preparar no només pa sinó també una rebosteria variada i de qualitat. I, perquè no dir-ho, d’inventar-ne de nova o simplement d’evolucionar-la. Sabem que el 1814, per exemple, es comptabilitzaren quatre forners: Jaume Arrom ‘Babelei’, Bartomeu Ferrer, Joan Ferrer i Bartomeu Grimalt ‘Vaquer’. La interpretació d’un mateix dolç era quelcom habitual: el millor exemple el tenim en els congrets que les monges de sant Jeroni feien als malalts per mullar en aigua o vi ranci la recepta dels quals només coneixien elles. Molts forners provaren de fer-ne sense èxit. És possible, doncs, que els sospiros actuals naixessin com una evolució dels melindros.
Les primeres referències directes ens les ofereixen els llibres d’administració de la capella de sant Jaume. Al llarg d’època moderna un dels elements definidors de la diada patronal manacorina eren les corregudes al cos on tenien un paper força destacat les joies o premis que es penjaven a canyes verdes adornades amb flors. Era tradició que els xeremiers i el flabioler, acompanyats de les autoritats i del poble, portassin les canyes amb les joies pels principals carrers de la vila en direcció al cós. Arribats allà, la màxima autoritat municipal designava un dels regidors com a batle des cós el qual, en companyia de l’obrer de la confraria, marcava una línia en terra perquè s’hi col·loquessin les joies. Després, amb els corredors, caminava una distància d’entre 40 i 60 metres i feia una altra línia que servia de sortida. El batle des cós era qui cuidava de donar el sus. A l’altre extrem hi quedaven un membre del consistori (que aguantava les canyes amb les joies) i els xeremiers sonant una tonada pròpia coneguda com ‘de ses corregudes’. Resultava guanyador qui agafava la canya amb la joia. Si durant la carrera algun corredor n’agafava un altre o el tancava, el batle des cós feia de jutge i el veredicte era inapel·lable. La seva tasca era recompensada amb sospiros i ressolí, tal i com ho proven les despeses ocasionades entre 1847 i 1855. És curiós constatar com aquells anys la nostra pasta no només era habitual a Manacor sinó també sobradament coneguda arreu de l’illa, fins al punt que el diari ciutadà El Balear del 28 de novembre de 1851 publicitava que “en el horno del Sto. Cristo se venden suspiros, como los de Manacor”. Tot plegat podria demostrar que el dolç s’havia introduït molt abans.