Orígens i curiositats del sospiro, l’humil representant de la rebosteria manacorina (III)

*A la foto: Publicitat del forn de can Moragues a la dècada dels anys 1920.

El calaix del temps. Albert Carvajal

A la dècada dels anys 1870 els sospiros formaven part de la gastronomia pròpia del temps de matances. Així ens ho recorda Antoni Maria Alcover a les seves contarelles den Jordi des Racó: “Y que no sabeu qui es vengut ab sos cassadors? Ydò heu de dir, si voleu endevinar, en Pere Antoni de son Fuyós, s’estimat de na Francina Ayna, que l’han trobat per dins sa garriga que s’en venía mes xarpat, perque ja’u té tot á punt de pastora garrida: contau que ja están avisats es tocadors de guiterra, violí y guiterró, y llavonses es glosadors p’es ball de nit. S’estornell duya un bolich davall xella ple… ¿de que diríeu? Ydò de sospiros que, si sou de Manacor, n’haureu tastats moltes de vegades; y, si no’u sou, y no n’heu vists may, heu de tenir per entês que sospiros son un pastell de farina de xexa, ou y sucre, ben cuyt, y que forma unes barretes, y es fruyta d’en temps de matanses”
Aleshores, es repartien durant el ball, principalment entre les mantanceres.
A finals del segle XIX i els primers anys del XX els sospiros restaven ja tan lligats a Manacor que se’ls considerava un dels elements més representatius de la ciutat. Un exemple el tenim a la visita de la infanta Isabel de Borbó l’11 de juliol de 1913: una vegada feta la rebuda oficial per les autoritats locals, l’ajuntament manacorí l’obsequià amb un lunch a la casa consistorial “en el que figuraban los clásicos suspiros y ricos vinos y licores”.
Els ingredients per a la seva elaboració també ens poden aportar certa llum pel que fa als orígens dels sospiros. La referència més antiga és la que descriu Antoni Maria Alcover al text ja citat: farina de xeixa, sucre i ou, segurament incompleta, perquè deixa de banda la llimona. A la segona edició del llibre La cuyna mallorquina, publicada a Felanitx el 1897, s’explica que “per mitx almut de farina hi posarás tres ous, una lliura de sucre y tres llimonas rayades. Farás cañyellons, los señarás de través com qui señar dolsetes y los couràs”. Al setmanari local La Aurora del 7 de desembre de 1907, llegim que “per cada mitx aumut de farina s’hi posen tres ous, una lliura de sucre y tres llimones rayades. Qualcú hey sol posar també un raitx d’aigordent”.
Per al DCVB són unes barretes de pasta de farina, aplanada, molt cuita amb sucre, ous, canyella i llimona. I en la setena edició de la ja esmentada La cuyna mallorquina, publicada el 1934, hi constatam dues receptes, la mateixa que hem transcrit del 1897 i la següent: “Altre recepta per suspiros: Vuit unses de metla torrada, una lliura de sucre, dos ous y la farina que sía necessaria”. Per al nostre estudi cal que ens returem en aquesta segona recepta basada en ametlles torrades. El fet que no es consignàs en les edicions més antigues de l’obra ens podria fer pensar que llavors era manco habitual que la primera. I aquí entra el més interessant: diferents tractats de confiteria publicats amb anterioritat a 1870 recullen les receptes d’una mena de carquinyols coneguts amb el sobrenom “de Manacor”.