Pablo Mielgo: “La simfònica té el deure de mantenir el patrimoni musical de les Illes”

[pullquote] L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears va inaugurar el passat dia 20 d’octubre la temporada 2017-18 a l’Auditori de Manacor i ha convidat Antoni Parera Fons com a compositor resident els propers dos anys. Pablo Mielgo (Madrid, 1976) és el primer director de l’ OSIB compromès amb una temporada musical a Manacor. Apassionat però amb el cap molt clar reconeix que va entrar a l’orquestra “dubtant, perquè la situació era molt difícil”. I podem dir que, en quatre anys, s’han assolit fites que abans eren impensables: dignitat artística, programacions de tot tipus, convidats de tot el món; una espectacular millora, tot això era impensable. Va arribar a l’illa en un moment vital molt especial, on els reptes personals s’afegiren als professionals.
[/pullquote]

Per què acceptares la direcció de l’OSIB?

No te vull dir que això no hagi estat un dels majors reptes als qual m’he enfrontat, perquè jo venia de llocs on el focus d’atenció i tensió artística era important, molt més que aquí. Però no m’ho puc creure, les institucions han respost, el canvi polític va ser fonamental. No hauria de ser així, jo pens que una orquestra és un bé cultural, una mena de bandera que vincula un territori. Cal dir que el fet que no es “vegi” el que feim, sinó que “soni”, ho complica molt. Ningú tancaria un Velázquez a un armari, i una orquestra sense una simfonia de Beethoven és el mateix. És un instrument del qual solament se veu el que costa, i la gent se demana quin benefici final pot tenir.

Com treballa l’OSIB dins l’entorn cultural de les Illes, diferents entre elles?

L’element que vincula les quatre illes és molt difícil de dur a la pràctica, una identitat baleàrica és difícil, però l’orquestra és capaç d’articular-la. El fet d’anar de Menorca a Eivissa, o a Mallorca, permet la vinculació mitjançant un instrument cultural. El que més pot aportar és la vinculació territorial; no és la translació del patrimoni el que més preocupa aquí, sinó l’eina cultural visible per a assolir aquesta imatge tan desitjada de que les Illes no són solament platja i sol. He aprés la paraula “desestabilització”. L’orquestra comença des de l’octubre fins al mes d’agost, oferint onze mesos de concerts, demostrant la possibilitat d’una temporada cultural estable.

Parles de la identitat de les Illes, què penses del seu patrimoni musical?

Mira, mostrar el patrimoni cultural d’un territori no és solament recuperar la part històrica, també és tirar endavant projectes per difondre els músics d’aquí. Enguany hem treballat no sols amb l’aniversari de Samper sinó també amb Marqués, un músic romàntic tardà. És un compositor extraordinari, i no pot ser que les seves cinc simfonies estiguin gravades per la Simfònica de Noruega i no es toquin aquí. Es un deure de la Simfònica mantenir ben viu el patrimoni de les Illes. També hem fet una aposta per la nova creació i així presentam el Festival Illes Sonores: tendrem dos anys com a compositor resident a Antoni Parera Fons, trobades internacionals sobre compositors com Penderecki, també estrenam una obra de Guinovart i obres de Parera Fons, celebrarem el centenari d’un compositor com Bernstein.

Programar música de nova creació té un risc, en un públic tan conservador com el mallorquí?

Aquest és el gran repte que té aquesta orquestra, hi ha tres públics que conviuen. Tens un públic natiu, local, a Menorca, Mallorca i Eivissa. Aquí més simfònic-líric i més líric a Menorca per tradició. És un públic molt fidel, però també ho és el resident estranger que se considera part de Mallorca però amb un fort component europeu.

Després hi ha el públic flotant. Al mallorquí li has de donar la part del patrimoni, a l’europeu li has de donar una programació adequada, de nivell continental, i al flotant l’has d’entretenir. El resident voldrà unes coses… Del mallorquins que estan abonats, un 80% vol que se mantingui una línia programàtica. És una societat bastant conservadora. Els residents comparteixen aquesta part, però també vol conèixer compositors nous. Quan programes has de pensar en aquests tres públics: el mallorquí ha de sentir que és la seva orquestra, el resident que està com a casa seva i el flotant s’ha de sorprendre. El turisme en general ve amb la concepció de que aquí sols hi ha oci i platges. Clar, quan veu una orquestra i una qualitat, gent que ve de visita a la tardor i els oferim una Quinta de Mähler…

Què programareu a partir del febrer, quan entrarà Antoni Parera Fons com a resident?

Amb Toni tendrem la possibilitat de difondre la seva obra, però també valorar-ho en referència a Penderecki, per exemple. Relacionar diferents aspectes i donar un tast de tots. Programar música contemporània tot l’any no pot ser, però planejam també un Bach a la Seu, un lloc que me fascina. Parlarem amb compositors locals, farem una sèrie de xerrades I difondrem aquest patrimoni… que ells sentin que estan relacionats amb l’orquestra

A quins llocs por tocar l’OSIB, a les Illes?

A part de l’Auditòrium de Palma, a l’altre lloc on hi cap perfectament és a Manacor. A mi m’agrada vincular la música a la pedra, i és un altre aspecte del patrimoni que permet donar visibilitat a l’orquestra. Sempre m’ha agradat vincular la orquestra a la Seu, a diverses esglésies, però no podem anar a festes patronals. El públic ha d’anar a escoltar l’orquestra, i aquesta no té la missió d’acompanyar festes patronals

L’OSIB ha tingut una millora qualitativa espectacular, en poc temps. Com ho explicaries?

Una orquestra és un estat d’ànim, quan jo vaig arribar l’orquestra no tenia autoestima. Quasi quasi els era igual afinar o no, estaven perduts, no tenien projectes a mig termini. La crisi, on gairebé desaparegueren, havia destruït l’autoestima, però també a la vegada havien aconseguit salvar el que eren. Però una sèrie de circumstàncies es van unir: vam poder anar al Musikverein de Viena, a Ginebra, al Teatro Real, a Zurich, a Radio France, representant a les Illes en escenaris mítics. L’ orquestra ha donat el màxim, en certs moments, els músics han tornat a voler “ser”. És un treball col·lectiu i jo n’estic molt content.

A part del Festival Illes Sonores, que més ofereix i oferirà l’OSIB?

Hem pogut retornar a la música de cambra i també fer un projecte educatiu. Hem programat una “acadèmia simfònica” pels joves, no solament amb alumnes de les illes, sinó també amb estudiants de fora. El juny passat presentàrem la Petita Simfònica. Una manera de mostrar als joves, des de la pràctica, una visió del futur professional, és una cosa que tenim l’obligació de mostrar. A més a més és també fer un projecte vinculant entre les quatre illes. Per això, s’escullen 150 nins que reuneixes, fas una residència i els puges als escenaris amb els professors. És un menjar vital tan pels nins com pels adults

Que li falta a l’OSIB per ser una orquestra de primera línia?

Tres coses: estabilitat en el temps, que les institucions sàpiguen que aquests projectes mínim van per deu anys. En segon lloc, incrementar la plantilla fins on toca; en tercer lloc una seu.