skip to Main Content

Pandèmia, natura i ésser humà, l’Elegia de Marina Cànoves

Marina Cànoves (Manacor, 1990) és llicenciada en Belles Arts i és actualment una artista consolidada a les Illes Balears. El 2018 va rebre el Premi d’Art Jove per Espais en trànsit i el 5 de novembre va inaugurar una nova exposició al Casal Solleric anomenada Elegia. Parlam amb Cànoves sobre aquest nou treball.

El cinc de novembre vas inaugurar Elegia al Casal Solleric. Com va anar?

La inauguració va anar bé, però per qüestions del límit d’aforament va ser un acte una mica fred en comparació a com ho fèiem abans de la Covid-19. El cinc de novembre es va fer la inauguració a porta tancada i l’endemà ja es va obrir al públic, es pot visitar dins l’horari habitual del Solleric.

El projecte està emmarcat dins Art per tot, en què consisteix aquesta iniciativa?

Art per tot és un programa d’intercanvis que consisteix a agafar una artista de Catalunya, una de Perpinyà i una de les Balears i fer tres exposicions conjuntes a cada territori amb els seus projectes individuals. La del Solleric era la primera exposició que es feia i de fet, el projecte d’Elegia va sorgir després de ser seleccionada en aquest programa.

De què tracta Elegia?

Elegia neix de la inquietud o preocupació que em generaven dos temes derivats de la pandèmia. Per una banda, la gestió del plàstic. Em cridava molt l’atenció al principi de la pandèmia veure com de sobte oblidàvem de tot el que és la conscienciació sobre l’ús del plàstic i el reciclatge. Clar, no hi havia cap classe de reflexió ni gestió sobre l’ús de mascares o guants de plàstic i molts d’aquests residus acaben contaminant espais naturals. La idea era tractar aquesta problemàtica i, a la vegada, fer una comparació entre aquest deteriorament de la natura per mor de la pandèmia amb el malestar, agonia i asfixia física per les restriccions, les mascares i els canvis constants que et fan estar en tensió. Volia mesclar aquestes dues realitats que són conseqüències de la pandèmia i mostrar un paral·lelisme entre elles, mostrar com el plàstic va engolint a la natura però també a la persona. Al final hi ha com una lluita entre ésser humà, natura, plàstic: matèria natural i artificial.

Com has materialitzat aquesta idea a través de la fotografia?

He treballat a partir de la fotografia digital. El que faig és mostrar una sèrie de fotografies on el plàstic engoleix la persona a diferents espais naturals. Les fotografies pretenen evocar, no són descriptives, moltes no saps ben bé que són i tenen aquest punt d’extracció. He utilitzat molt el bicromatisme vermell i negre per ressaltar l’alarma, la tragèdia o el perill.

Com ha estat el procés creatiu? Com d’important és el tractament de la imatge o la posada en escena?

Quant al tractament de la imatge, hi és, però és molt senzill, només s’ha tractat el llum i el contrast de la imatge i llavors sí que s’ha incorporat el to vermell. Però el detall de la imatge és real, no hi ha res ficcionat. El tractament digital té molt poca importància, la feina real és la de trobar l’espai que doni la llum que jo vull. Sobre el procés creatiu, he partit d’una idea més sòlida, però normalment no faig feina així. Jo vaig fent fotos que m’interessen al moment i després faig una feina de selecció. A partir d’aquí, ordén les idees i trec uns patrons amb els quals faig un projecte. Amb Elegia he partit d’una idea molt concreta i a partir d’aquí ho he desenvolupat.

Back To Top
×Close search
Search