“Guillem d’Efak va ser un recuperador, un recreador i un creador de mites. Recuperador perquè recuperava tradicions que havien estat silenciades i les actualitzava, com demostra amb la influència de la glosa en la seva obra. Recreador, com en el cas de la cançó de Son Coletes, que va disfressar de romanç anònim del segle XV per poder passar la censura amb una clara referència als morts de la guerra civil. Però també, Guillem d’Efak, construeix: la gent ha conegut el Siau qui sou per Guillem d’Efak, tot i que els versos originaris són de Costa i Llobera. Les paraules de D’Efak varen venir del poble i varen tornar al poble, i ho feren de manera tan natural que avui no necessiten el seu nom per continuar vigent”. Així de clar i directe s’expressà Sebastià Portell en la seva intervenció a la taula rodona moderada per Bartomeu Mestre, Balutxo, sobre la figura de Guillem d’Efak i que formava part dels actes en homenatge a Guillem d’Efak organitzats per l’AELC entorn de la jornada de lliurament dels Premis Cavall Verd de Poesia, que tengueren lloc a Manacor dissabte passat.
El segon torn va ser per a Cristòfol Pastor, Pífol, amic personal de D’Efak. Pífol recordà el primer dia que el va conèixer: “Ell tenia tres o quatre anys i jo, tretze o catorze”. La tia Cremada el duia en braços i una dona li va demanar: “Como te llamas, guapo?”. Ell li respongué: “Yo no me llamo, me llaman”. Pífol recordà també com molta de gent no es va témer que D’Efak hagués actuat a una de les sarsueles de l’Agrupació Artística, atès que al repartiment li posaren “Guillermo Fullana”. Pífol, mostrant als seus noranta-set anys una memòria prodigiosa, recità de memòria els fragments de l’obra de D’Efak en què hi surt referenciada la seva figura. Pífol explicà que un dia D’Efak li digué que “si un dia hi hagués una guerra entre blancs i negres jo aniria amb els negres”. I per què, replicà Pífol, “si tu tens tanta de sang de blanc com de negre”. Idò perquè, respongué D’Efak, “sou vosaltres els qui m’heu fet tornar negre. Si em dèieu guapo, no era perquè fos guapo, és que era negre. Si em dèieu que cantava bé, no és que cantàs bé, és que era negre…”. Pífol li demanà per què “no te’n tornes allà, si et sents com ell?”. “Perquè allà, per als negres, seria blanc”.
L’editor Gracià Sánchez, que ha estat qui ha donat agombol a la iniciativa de publicar l’obra poètica completa de D’Efak, recordà que va ser ell, també, qui es va ocupar de l’edició de Tampoc el foc, la darrera obra que el bruixot manacorí publicà en vida. “Jo preparava i revisava el que anava fent. En Guillem escrivia de tombat i feia una lletra molt mala d’entendre. Tenia ganes que es publicàs”. De fet, explicà Sánchez, “s’ha publicat molta més obra seva després de la seva mort que no en vida”. L’editor santjoaner es referí també a la publicació de l’obra poètica, que “no hauria estat possible sense la col·laboració i l’empenta de Bartomeu Mestre, Bernat Nadal i la família de D’Efak”, alhora que es congratulava de la publicació atès que “hi havia ja molta d’obra seva introbable, bé perquè s’havia editat feia molt de temps, bé perquè se n’havien fet edicions molt petites”.
El poeta manacorí Bernat Nadal, impulsor de l’obra poètica i autor del pròleg, definí Guillem d’Efak com “un gran comunicador, amb cançons extraordinàries, on, a més de qualitat, hi posa també consciència de poble i de persona”. Per això, i per més coses, digué Nadal, “en Guillem ha esdevingut un mite, a l’alçada d’altres com Ramon Llull o Tià de Sa Real”. Nadal insistí que “els pobles necessiten mites”. Nadal, però, volgué també reivindicar Guillem d’Efak “com un gran poeta” i destacà d’entre la seva obra Madona i l’arbre i Erosfera, uns llibres que contenen “una efervescència literària i una alçada intel·lectual extraordinàries”. Nadal es referí també a la fama de femeller de D’Efak que contraposà a la defensa constant de la figura de la dona en la seva obra: “Madona i l’arbre és un al·legat a favor de la dona, de la maternitat i en contra de la falta d’igualtat”, digué, alhora que recordava que “la Madona del llibre no és una madona de possessió, sinó una persona amb sentiments i que sent atracció”. A Erosfera hi podem veure, segons Nadal, “un vertader festival de versos sensorials i tàctils, amb el contrapunt d’uns versos intercalats entre els sonets que fan referència a la seva infantesa a Manacor”.
Mònica Pastor intervingué per donar les gràcies a l’AELC, als ponents de la taula rodona i a tots els assistents pel cas que feien a Guillem d’Efak.
Bartomeu Mestre clogué la taula rodona afirmant que Guillem d’Efak “va fer veta, va ser un home que va deixar petjada” i recordà un adagi africà: “Ningú no mor mentre hi hagi una persona que el somia, i Guillem d’Efak era una fàbrica de somnis. Aprofitem-los”.
Recitats per Antònia Font, els versos de Guillem d’Efak serviren el dematí, en el primer acte dels que havien de conformar la diada d’homenatge al bruixot manacorí, perquè els glosadors Maribel Servera i Mateu Xurí fessin les seves gloses, ja fos a partir de la temàtica, ja fos a partir d’un peu forçat. Els glosadors es referiren repetides vegades al raper Valtonyic, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola per injúries al rei i enaltiment del terrorisme en les seves cançons.
Una referència a la qual també s’aferrà Biel Majoral en el concert-rapsòdia del vespre, en companyia de Bartomeu Mestre Balutxo, Antònia Font i Maria Rosselló. Majoral reivindicà el dret a la llibertat d’expressió. En la rapsòdia es recitaren poemes de Gimnèsies i Pitiüses i també d’Erosfera o Madona i l’arbre. Hi posà la cirera la soprano Maria Rosselló amb una magnífica interpretació del Siau qui sou.
La diada es tancà el vespre amb el lliurament dels Premis Cavall Verd de Poesia. Els guardonats enguany foren Lluís Solà, que rebé el Josep Maria Llompart per la seva obra poètica completa; i Miquel Desclot, que rebé el premi Rafel Jaume per la seva traducció del Cançoner de Petrarca. De Solà el jurat destacà que el volum “aploga quaranta-dos llibres inèdits que fan de l’obra un minuciós repàs per la paraula més personal de l’escriptor i sobre la necessitat del mot per entendre el món i l’home”. De la traducció de Desclot destacaren que “l’obra de Petrarca és el primer cançoner de la poesia lírica europea i es convertí en model poètic fins a principi del segle XX”. A més, digueren, “és el resultat de prop de trenta anys de feina, amb una traducció “al català d’ara, però culte”.
A l’acte de lliurament dels premis hi foren presents Jaume Gomila, director general de Cultura, en representació del Govern balear, i Francesc Miralles, vicepresident del Consell de Mallorca, acompanyat de Rafel M. Creus, director insular de Cultura, a banda de Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. En l’acte s’aprofità per anunciar que el poeta i editor calongí Pau Vadell serà a partir d’ara el vicepresident illenc de l’AELC, en substitució de l’eivissenca Fanny tur.
