skip to Main Content

Patria i religió (II). Peculiaritat hispànica?

El vincle de religió amb pàtria de cap de les maneres és exclusiu d’Espanya: tots els països europeus, en un moment o altre, han referit la seva identitat religiosa vinculada a la nacional. Per exemple, la formulació del tradicionalista bisbe Josep Torres i Bages (1846-1916) “Catalunya serà cristiana o no serà”, l’hagués pogut dir qualsevol cristià nacionalista conservador respecte qualsevol nació europea: d’aquí que, a la fórmula simplista de Torres i Bages no li poguem concedir cap tipus d’originalitat ideològica comparativament amb els altres països. Més enllà d’aquesta formulació genèricament europea (revitalitzada darrerament en molts països des d’un arc ideològic que va de la dreta moderada fins a l’ultradreta), el cas espanyol conté, conjuntament amb altres països, una formulació verament original i que ha donat al seu nacionalisme un impuls religiós.
Les paraules de Tierno Galván expliquen prou bé la peculiaritat hispànica en la formulació inicial del pre-nacionalisme catòlic espanyol. No obstant, crec que cal insistir en que la tesi de Tierno Galván ja no seria vàlida per a un diagnòstic del nacionalisme espanyol contemporani: si bé és cert que la peculiaritat d’aquest nacionalisme d’orígen barroc i catòlic (definit per Tierno G.) generà un estímul estètic en el si del conservadorisme dels ss XIX i XX, recolzat per la historiografia nacional, insistesc que, ja a partir del s XIX, es produïren les condicions d’un nacionalisme de caràcter capitalista modern (ja molt ben consolidat durant el franquisme, i vegeu-lo representat actualment amb l’Íbex-35), per la qual cosa la rèmora d’aqueix nacionalisme catòlico-barroc és simplement l’apèndix romàntico-historicista d’aquest altre nacionalisme modern i capitalista, que és, segons la meva manera de veure, l’autènticament vigent i transversal a tots els partits nacionalistes espanyols.

Peu de foto: La identitat catòlica espanyola es generarà en oposició a dos enemics: la Reforma protestant durant el període dels Àustries (vegeu el comentari de Tierno Galván), i el liberalisme, tant el nacional com l’estranger (aquest darrer exemplificat per França a partir de la Revolució). L’odi al liberalisme no fou en absolut una peculiaritat del catolicisme espanyol (avalat fins i tot per alguns papes), no obstant sí que és cert que a Espanya se’n feu una peculiar lectura de la història nacional, com podeu veure en el pamflet d’aquí baix.

Lectura històrica de n’Enrique Tierno Galván
Fragment extret de Acotaciones a la Historia de la Cultura en la Edad Moderna: “En el siglo XVII germinan las grandes potencias que Ranke, en un estudio famoso, ve construidas en el siglo XVIII. Una gran potencia es una nación cuyos intereses predominan. Los ejércitos mercenarios pierden importància lentamente. Se mezclan hombres de diverses naciones, però en ellos prevalece el sentimiento nacional. No es simplemente propaganda nacionalista, hay algo más profundo, la eficacia del prejuicio nación, …..Gran potencia, nacionalismo y capitalismo se asocian. La decadencia de España y Austria está precisamente en esto: son Estados que no han conseguido un capitalismo nacional. Su riqueza no está fundada en la producción o el comercio activo. Son nacionalismos sin profundidad porque les falta la base capitalista. Carecen incluso de burguesía emprendedora. Son nacionalismos falsos, seudonacionalismos, si se comparan con el prusiano, el británico o el francés. El nacionalismo barroco está muy teñido por el ideal universal católico, Campanella lo vió con claridad en su obra “De Monarchia Hispanica”. España debería dominar el mundo para imponer la religión católica. (Esta) Le ofrece un ideal en el que los intereses capitalistas apenas intervienen. El predominio de los intereses concretos y del capitalismo organizado en las demàs naciones de Europa redujo el nacionalismo español a un vago sentimiento de superioridad pretérita y de xenofòbia.”

Miquel Àngel Cabrer

Back To Top
Search