Club de lectura de Porto Cristo
Nou personatges. Nou vides trasbalsades per la violència en el País Basc durant els anys de la banda terrorista ETA. Aquesta és la història que ens narra Fernando Aramburu en la seva novel·la Patria.
El llibre ens conta les vivències, les actituds i els sentiments dels nou personatges principals des de l’any 1963 fins a l’any 2011. Dues famílies amigues i veïnes del mateix poble petit del qual mai es diu el nom. Però hi ha un atemptat i a partir d’aquest moment les coses trabuquen de tal manera que la ràbia, l’odi i la desesperació pel que ha passat s’ensenyoreix de les dues famílies i les destrueix.
Quan vàrem enfrontar-nos al comentari del llibre, veiérem que no podíem entendre les motivacions de tanta violència: l’explícita (l’atemptat i la mort del Txato, la mort del diputat amic d’en Guillermo), la de la policia cap als terroristes (les tortures); i la implícita: la que manifesta el poble quan rebutja la mirada, les salutacions i la companyia al Txato i a la seva família arran de les pintades.
Llavors decidírem fixar-nos en els personatges, els quals són els vertaders impulsors de la narració. Sense ells no hi hauria trama. I ens fixàrem en els seus sentiments, en la seva vida, i acabàrem per veure que no tot era blanc o negre, que cadascun dels personatges viu l’atemptat d’una manera diferent, però això sí, els trasbalsa a tots. A un el fa viure amb vergonya, l’altre es radicalitza en les seves opinions, un altre resulta empresonat. Una vol saber el perquè i qui, que li demanin perdó; un altre es refugia en els llibres. Per poder escapar del poble es fa escriptor en euskera; i un altre ja no desitja cap més tipus de felicitat. D’aquesta manera, vérem com les diferents maneres de ser es reflectien en la història.
No podem deixar de remarcar una sèrie de factors que afecten la història. Un és que pràcticament no es parla de política en tot el llibre. L’autor només dona més rellevància a l’aspecte social i humà de la història. Per aquest motiu pensàvem que no anomena el llinatge de cap de les dues famílies, ni tampoc dona nom al poble on passen els fets. Pareix que d’aquesta manera universalitza els sentiments confrontats dels personatges.
Un aspecte que ens va cridar molt l’atenció fou la forma en què està escrita la novel·la. L’autor se serveix de capítols curts i nombrosos (n’hi ha 125), amb un títol cadascun que reflecteix el que conta el mateix capítol. Són com petites escenes que no mantenen un ordre cronològic, sinó que es mouen en el temps endavant i endarrere, i per mitjà de les quals els nou protagonistes ens van contant les seves reflexions, les seves inquietuds, els anhels i els desitjos; el que fan, el que pensen i el que senten.
I finalment també ens cridaren l’atenció els diàlegs que mantenen els protagonistes. Són converses col·loquials, que reflecteixen molt bé el tarannà de cada personatge. Queden molt ben descrits per mitjà de la seva manera de parlar. Són de remarcar els de Bittori amb el seu marit (més aviat monòlegs) asseguda a la seva tomba. Són plens de tendresa i d’ironia.
En definitiva, en aquesta història l’autor es preocupa més pels sentiments i per les actituds dels protagonistes que no per les causes polítiques que es poden extreure de la trama. L’aspecte polític queda pràcticament invisible, mentre que aquests sentiments, els anhels i les vivències d’uns i d’altres són el que donen vida a la història.
Fernando Aramburu va néixer a Sant Sebastià l’any 1959 i des de l’any 1985 viu a Alemanya, on ha donat classes de llengua castellana i també es dedica a la traducció de diversos autors alemanys. El 2009 abandonà la docència per a dedicar-se exclusivament a la creació literària.
Guanyà el Premi de la Crítica de narrativa castellana, el 2017, per Patria, on retrata el conflicte personal entre les víctimes i els etarres que conviuen a la societat basca. A la diada de Sant Jordi del 2017, a Barcelona, aquesta darrera novel·la resultà ser el llibre més venut en castellà.