Ja és al carrer Dickinsonianes, el llibre de Joan Antoni Cerrato, que va merèixer el premi Òmnium Vallès Oriental de Poesia.
Ponç Pons va escriure Pessoanes. Joan Antoni Cerrato, Andradeanes. I ara arriben també les teves Dickinsonianes. És un tribut a Emily Dickinson? Un compendi de versions lliures? O uns poemes propis amb aires de la poeta americana?
Més aviat es tracta de la segona opció. Són poemes molt íntims, totalment antinihilistes. Potser on es veu més la influència de Dickinson és en l’ús exclusiu que faig del guió llarg com a puntuació. Quant a la forma, només n’hi ha un que és calcat de la poeta nord-americana, el poema no titulat que comença amb les paraules “Carn salvatge”.
D’on parteix la teva devoció per aquesta poeta? D’haver-la llegit en llengua original? D’haver-t’hi endinsat tot traduint-la?
Vaig conèixer la poeta des de molt jove. Als vint-i-set anys la vaig traduir per primera vegada, en un llibre de la col·lecció manacorina “El Turó” que vaig titular “Poemes de passió i enginy”. Fa uns anys vaig traduir tota la seva obra, en edició crítica, que inclou aproximadament 1.800 poemes, que encara roman inèdita, feina a la qual vaig dedicar set anys. Per tant, tot suma. Per a mi és una poeta imprescindible, possiblement la millor poeta de tots els temps, i una de les millors considerant també els poetes homes.
T’agrada cuidar la forma, i en el llibre hi predominen els versos decasil·làbics. Ho fas per acostar-te més a Emily Dickinson? O per ser més com és Joan Antoni Cerrato?
Es tracta d’una formalitat meva, ja que Emily Dickinson no va emprar mai el decasíl·lab. Els seus poemes són més aviat d’art menor i segueixen unes normes més germàniques que no es basen precisament en el compte sil·làbic. Moltes vegades s’assemblen a versicles de caire bíblic.
Sembla que el llibre és molt unitari, no sols temàticament, sinó fins i tot a nivell de fil conductor. Jaume C. Pons Alorda diu en el pròleg del llibre que Dicksinsonianes són “un tractat amorós, una novel·la encriptada, un assaig sobre el desig”. Amb quina de les tres definicions estàs més d’acord?
En totes tres, però jo diria que també és un recorregut vital, sobretot amorós, tot i que el llibre té una voluntat ontològica. M’afalaga molt que en Pons Alorda hi vegi un encriptament narratiu, que no va ser mai la meva intenció. Aprofit per donar les gràcies a en Jaume pel seu excel·lent pròleg, no tan sols per l’anàlisi tan acurada que n’ha fet, sinó per parlar també d’una manera magistral sobre l’art de traduir. Té raó quan diu que escriure és sempre traduir.
Llegeixes molt en llengua anglesa. Creus que aviat veurem un altre llibre teu com aquest a partir d’un altre poeta?
Bé, la veritat és que estic enllestint un llibre de poetes suïcides de diverses nacionalitats a través d’uns monòlegs dramàtics en què els faig parlar provant d’incidir en les seves vides i obres, tasca que em té molt engrescat. Però no crec que faci un tercer llibre directament a partir d’un altre poeta, vull dir emprant el seu nom i fent-lo acabar en “-anes”, més aviat em deix influir per molts i moltes poetes que m’agraden, i no em causa cap problema admetre-ho. Sigui com fos, ara estic molt enfeinat amb la meva tasca traductora, que m’ocupa molt de temps i que faig diàriament, perquè no he d’esperar que la musa em visiti. He de dir que gaudesc enormement quan traduesc. La creació poètica, en canvi, no sempre és una dedicació provocada per estats d’ànim diguem-ne positius. En poesia, si alguna cosa no m’atreu l’atenció, o si no sent res internament digne d’escrutar, simplement no n’escric.
