[pullquote]
Joana Maria Julià (Porreres, 1975) va estudiar Infermeria a Girona. Fa feina a l’Hospital de Manacor des de fa vint anys, i en fa dos que forma part de l’equip de cures pal·liatives.
[/pullquote]
Qui forma l’equip de cures pal·liatives de l’Hospital de Manacor?
Hi ha dues persones a temps complet: un metge, Juan Pablo Leiva; i una infermera, que som jo mateixa, que vaig cursar un màster en cures pal·liatives. A més, comptam amb la dedicació parcial d’una psicòloga i una treballadora social de l’hospital.
De quina manera feis feina?
És molt important la feina en equip. Contemplam la persona en totes les seves dimensions. Ens cuidam de la part física en el final de vida: pal·liam el dolor, la dificultat per respirar, el sofriment. Però també hi ha la part emocional. Sorgeixen moltes preguntes, sobre el significat de la vida, els dubtes existencials… per això és també important la psicòloga. I finalment hi ha els aspectes socials. Hem canviat la nostra estructura familiar. Venim d’una tradició de famílies molt cuidadores. La gran cuidadora fins ara, la dona, no feia feina. Ara sí, i això fa que no hi hagi tanta de disponibilitat a l’hora de cuidar els nostres familiars, perquè tots els membres feim feina. I finalment hi ha la família, de la qual no ens en podem descuidar.
Quines són les vostres tasques?
La primera és l’assistencial. Si el pacient és a casa, el derivam als equips d’atenció domiciliària que pertoquin, ja sigui d’atenció primària o als ESAD. Una altra tasca és la docent: intentam formar altres professionals dels altres equips, perquè les persones que tenen necessitats pal·liatives puguin ser ateses des d’aquesta visió. I la tercera és la investigació, però no és una investigació per trobar tractaments miraculosos, sinó per acompanyar la persona que és al final de vida.
Pel que dius, el vostre equip no veu tots els pacients de l’Hospital en aquesta situació?
No arribam a tots de forma directa, però sí que en tractam molts.
La comunicació d’un diagnòstic fatal també forma part de l’àmbit de les cures pal·liatives?
Sí. La nostra funció a partir d’aquí és controlar els símptomes i assegurar un benestar en comptes d’una curació que ja no és possible. En qualsevol cas, és millor tenir una identificació primerenca, perquè tenim més oportunitats d’abordar tots els aspectes de la persona per acollir-la i acompanyar-la de forma més adequada. D’altra banda, l’excés de cientifísme i tecnologia en la medicina fa que de vegades, facem més mal que bé a l’hora d’oferir un tractament. Hi ha situacions en què hem de deixar que la naturalesa segueixi el seu curs.
Hi ha persones que afronten el fet de morir-se de forma més serena? Quin perfil tendrien?
Les persones moren així com han viscut. és molt important viure la vida plenament i ser conscients que hi haurà un final. Avui molta de gent viu d’esquena a la mort, que ha esdevingut per a molts un tema tabú. Dins moltes famílies hi ha pactes de silenci. La família sap una cosa i el malalt en sap una altra. Si això s’ha treballat. La mort serà diferent. Hi ha tantes morts com persones. Cadascú té el seu procés. Ningú té una mort semblant a la del veïnat.
En l’aspecte espiritual detectau canvis en arribar al final de vida? La gent que té alguna creença l’afronta més serenament?
Tothom creu en alguna cosa, li podem dir Déu, Buda, natura… Hi ha una creença, i això es manifesta, i la gent s’aferra a aquesta esperança que la mort sigui com una transició. Hem tengut casos de persones musulmanes que deixaven molt el pes del final en el seu déu, Al·là, i això els conferia molta tranquil·litat.
Vivim en una societat hedonista, que viu d’esquena a la mort, i fins i tot a la vellesa. Ens ha perjudicat, això, a l’hora d’afrontar el final de vida?
És difícil de generalitzar. Donam molt de valor a les coses materials i a viure el moment. I sí, s’ha de viure el moment, però tenint molt present que som finits.
Hi pot haver el cas contrari, el d’aquells que viuen obsedits per la mort.
Sí. Depèn del caràcter de les persones. No és bo, tampoc, perquè deprimeix i ens deixa en situació patològica.
Disposam dels recursos suficients per afrontar les cures pal·liatives?
Ens manquen recursos, i els que hi ha estan mal distribuïts, molt centralitzats a Palma. Necessitam a la comarca un centre sociosanitari que aculli les persones que no puguin estar a casa a final de vida. Ara aquests malalts han d’anar a Sant Joan de Déu o a Joan March, amb tot el que això implica per a les famílies.
