skip to Main Content

“Pertot on passava en Pífol, en sortia ben parat”

Antoni Tugores va escriure, a partir d’una llarga sèrie d’entrevistes amb Cristòfol Pastor el llibre “Un segle de memòria viva”.

D’on ve el teu vincle amb Tòfol Pastor? Us coneixíeu de sempre?
A ca nostra érem veïnats de na Bonjesusa, i en Pífol venia a festejar. Jo era molt petit, però me’n record perfectament. Teníem una relació de bons veïnats. A més, era un veïnat especial. Veies que no era exactament com els altres. Record molt bé l’any de la neu. Quan els al·lots sortírem al carrer, ja ens trobàrem que ell havia fet un ninot de neu, una cosa que només havíem vist als tebeos. Entre moltes altres coses veies que era qualcú que sabia entretenir els al·lots. Record que la primera música que vaig sentir de Guillem d’Efak va ser al seu Picap. Sempre vàrem mantenir aquesta relació. I quan va fer la presentació del llibre dels malnoms de Manacor jo ja li vaig fer la presentació.

On éreu veïnats, amb na Bonjesusa?
Jo vaig néixer al carrer de Sant Jeroni, però als dos anys ens mudàrem al carrer de Provença, on també anà a viure en Pífol quan es casaren. Queden molt poques persones vives de l’època de la meva infància.

Quan la gent torna vella, a partir d’una determinada edat, solem dir que també es fa entranyable. Però aquest no era el cas d’en Pífol…
No. Ell, no sé per quin motiu, va ser sempre una persona entranyable. Tenia una bonhomia que li venia de sèrie. Ha estat un home capaç d’entretenir els infants, de contar un acudit, de fer un joc de mans… Sempre tenia qualque cosa en marxa. Sempre es va prendre la vida d’una manera poc transcendental, pareixia que ho relativitzava tot, cosa que ens anava molt bé, no ja als nins, sinó també als majors. Tenia un cert sentit de l’humor per travessar situacions que no eren gens fàcils. Ell no s’empegueïa de contar qualsevol cosa que li hagués passat, perquè tenia una bondat innata i no veia la malícia de les coses. Coses que altres haurien amagat ell les contava amb total naturalitat, perquè tenia una certa ingenuïtat, no veia la maldat que hi ha en el món.

Aquest caràcter divertit, ocurrent, enginyós, sempre cercant la facècia… l’hauria pogut fer parèixer una mica “collonenc” a ulls d’una determinada casta de gent. Va ser així?
Una de les seves virtuts és que no queia malament. El temps que va passar en política no es va crear enemics. Ell continuava sent amic de la gent del PSM, i del PSOE. Podríem pensar que eren ideològicament llunyans… però ell tenia poca ideologia política. Si s’hi va ficar va ser per fidelitat a Rafel Muntaner, per la gran amistat que tenien. Ell hauria pogut anar a qualsevol de les llistes. Més enllà de la ideologia, tenia dins el cap les coses que estan bé i les que no hi estan.

Aquesta afabilitat, aquest sentit de l’humor, contrastant amb passatges de la seva vida que no varen ser senzills.
Tothom li veia aquesta transparència. Tothom sabia que no anava amb segona intenció ni amb malícia. I això es veia quan parlava del seu passat. Segons qui hagués contat el que li va passar a ell, ho hauria fet de la forma més truculenta. Ell formava part de la guàrdia pretoriana d’en Molinet, el socialista històric, i contava amb tota sinceritat com anaven a insultar falangistes…ç

Una memòria prodigiosa.
Sí. Per a mi, les trobades amb ell per fer el llibre sobre la seva vida varen ser un autèntic plaer. El que em va dur més feina varen ser les preguntes, en vaig preparar més de 500. El llibre, a la fi, és un monòleg seu. A cada qüestió que li proposava em responia amb tot luxe de detalls, tant de la guerra d’Ifni, com d’en Joan Marinero… Aprenies molt, escoltant en Pífol. Va néixer durant la restauració borbònica, va agafar la dictadura de Primo de Rivera, va viure la proclamació de la república, el franquisme i tot el que va venir darrere.

I sempre implicat en la vida social, cívica…
Va passar pel billar, per la Societat Hípica, per la UD Manacorense, va ser vicesecretari del Manacor i també el massatgista. Va estar amb els Serrans, al Perles de Bàsquet i a la caça submarina… Va retre sempre fidelitat a la memòria de Guillem d’Efak, perquè eren com a germans, tot i que en Pífol era deu anys major. I va tenir dues altres grans fidelitats, la de Rafel Muntaner i la de don Manuel Morales. Morales havia perdut la mà dreta a la guerra. En Pífol deia: “Jo era la seva mà bona”. No tenc cap dubte que d’una manera o de l’altra, don Manuel va tenir el carrer que un temps havia tengut el carrer el requeté Martí Bassa, per influència d’en Pífol. Hi posaria messions.

Però com és, aquesta presència seva pertot però alhora d’una forma tan secundària, més discreta?
A ell no li agradava dir que no. Li deien si anava a fer tal cosa o tal altra a un acte, i hi anava. Feia cartells de Fires i Festes, anagrames de clubs i d’associacions… De caricatures en va fer de genials. De don Toni de la Música va dibuixar una retxa voltada amb el morro i les ulleres. La mires i és la caricatura perfecta de don Toni Maria Servera. Va estar dins l’Agrupació Artística, solia fer papers de còmic, ell mateix deia que no tenia gaire veu, però feia aquell to i ja feia rialles. Per tot on passava en sortia ben parat. No deixava mai enemics a darrere. Això l’ha definit i és el que li ha permès passar uns anys tan tranquil.

Parlaves abans de fets truculents. Ell va viure la guerra en primera persona.
Sí, i ho contava amb una certa naturalitat. Quan comença la guerra encara és molt jove. I aquí ho va passar malament, en qualque moment s’emocionava, quan en parlava. L’any 38 el criden a files. Després d’uns mesos a Palma i a Inca, l’envien a Menorca. A Inca és on passa l’anècdota de la filla d’en Franco. I no és que ell alimenti el malentès, però anant de verbes de verbes, l’arriben a conèixer com el gendre d’en Franco. Quan se’n va a Menorca és el moment de la girada. L’illa acaba de passar de mans republicanes a mans nacionals. Ell hi va com un grapat de manacorins. El primer dia que va ser a la Mola, ja afusellaren desset presos republicans. Ell no va haver de disparar, però els obligaven a veure-ho. Tots els qui partiren d’aquí amb ell o tenien son pare tancat, o l’havien mort. I aquests sí que hagueren de disparar. Ell no, perquè va tenir una sèrie de privilegis a partir d’aquella llegenda falsa de tenir una bona relació amb la filla d’en Franco o amb la cas d’en Franco.

Tot això sí que devia ser perenne dins el seu cap.
La memòria era tal que no hi havia error possible. Després d’haver sortit el llibre, un descendent d’un militar que havien afusellat es va posar en contacte amb mi. Aquest militar, De Benito, havia dit a en Pífol que ell “n’havia fet matar més de cinquanta”. El net d’aquest home va voler trobar-se amb en Pífol per restaurar la memòria del seu padrí. Va ser una trobada amistosa i cordial. Però en Pífol no va amollar. Aquell home li havia dit allò, i ell ho tenia claríssim.

Aquella bondat i aquella relativització de què parlaves podrien explicar també un poc més la seva longevitat.
Una part de genètica hi és. La seva padrina va viure 104 anys. Però aquesta manera tranquil·la de no estar enemistat amb ningú li ha donat una pau que molts d’altres no han tengut. A més, ell era una persona creient que cada setmana anava a veure el Sant Crist. Hi tenia una gran fe. Tot plegat li aportava una pau interior que fa que una persona tengui una vida més plàcida.

Fa la impressió que fins al final ha estat una persona d’hàbits molt fixos.
Sí, fins fa dos dies encara dibuixava. I aquests hàbits l’han mantengut en la seva ment clara, en aquesta lucidesa que ha tengut fins al final. Hi ha una anècdota de darrera hora. Quan va veure que estava tan malament, hi va anar un capellà a donar-li el sagrament. En veure’l entrar, no va ser el capellà qui va dir l’oració, sinó que va ser ell, que va recitar una oració llarguíssima i gaire´be sense respirar. Jo no la coneixia. Es veu que aquesta oració l’havia apresa de la seva padrineta Antònia. El capellà només va poder dir “amèn”. Que aquell home, tapat dins el llit, que pareixia un gorrionet, pogués recordar una oració que li va ensenyar la padrineta fa noranta anys és impressionant. Després de l’oració es va adormir, es desperta, i diu: “No m’he mort!”

Va ser ell fins al darrer moment.
Sí. I a això també hi va ajudar aquesta capacitat prodigiosa per memoritzar. Sabia de memòria el fragment de La ponentada gran que parlava d’ell. I la carta que va escriure a la filla d’en Franco. I la contesta. Tot ho tenia memoritzat fins a l’hora de la mort. La seva filla Maria Antònia em va explicar que aquella oració que va dir la tenia escrita dins una carpeteta. Ell la tenia apresa de nin i li va amollar.

Back To Top
Search