XII Jornades d’Estudis Locals
Antoni Vives Riera fou l’encarregat de la ponència inaugural que encetà les XII Jornades d’Història Local. I començà dient que no era una recerca feta per a l’ocasió, sinó que partia de les reflexions sobre material publicat el 2009. La seva preocupació era que una ponència acadèmica o metodològica no esdevingués “eixuta”.
Amb el treball conjunt fet amb Antoni Bauzà, van plantejar una recerca amb entrevistes informals. I així explicà la seva proposta teòrica i metodològica que no pretenia corregir sinó aportar noves idees a les Jornades d’Història Local: exemples de Sant Antoni de Manacor com una història del punk a Manacor, i que és el que més o manco intenta explicar el títol de la ponència inaugural.
En el Perlas y Cuevas del 23 de gener de 1988, núm. 695 ja es mostren dos Manacors que surten al carrer, i cadascun vol celebrar-ho a la seva manera: “mentre un Manacor camina i gaudeix dins un ordre, visitant foguerons, anant a Completes, pegant qualque bocinada de pa i sobrassada torrada; s’altra Manacor fa es bobiot d’un fogueró a s’altra, tira “petardos” dins es foc, va de punk per devers Sa Torre, treu es trinxet o dispara un tret”.
Es planteja, així, una dicotomia entre cultura popular i la cultura pop moderna i global. Aquests binomis no sempre funcionen, però el més interessant és poder entendre que la cultura tradicional no és tan antiga o més aviat és més universal del que ens pensam. Potser existeix una modernitat específica en un poble, i Vives esmentà que potser, també, es pot parlar d’una modernitat específica a Manacor.
Dos exemples ho constitueixen Sant Antoni, per una banda, i l’altre, el punk. Les figures dels foguerons (en aquest cas, manacorins) són una còpia de les Falles, festes de Sant Josep, gairebé sembla que es volien importar les festes valencianes. Les festes de Sant Antoni són més globals, més modernes del que ens pensam. La cançó En dissabte, de Mac, fou una cançó que va ser gravada i no s’ha arribat a conèixer mai fora de Manacor. I és una cançó que es posa solament aquí, és d’alguna manera una cançó de tradició oral.
Antoni Vives esmentà una divisió imaginària entre cultura popular com a patrimoni, i reflexionà sobre el fet que no és un inventari o un catàleg de manifestacions culturals aïllables del seu context. La cultura popular no existeix més enllà del lloc concret i el moment fugaç en el qual és “performada” (contra la visió essencialista de la cultura popular). “La cultura popular són moments, són actes, són, per exemple, un concert… no és mai una festa ben igual, sinó “aquell any de Sant Antoni en el qual va passar això. Són moments fugaços: la cultura popular com a imaginari, com la imatge que tenim (nosaltres) de la cultura popular. Dos exemples en són el marxandatge punk i també el que envolta Sant Antoni”.
El Sant Antoni de Manacor maneja els elements eclesiàstics de la colla i el ball dels dimonis com a teatre hagiogràfic: balls i cants que, s’ha de recordar, no deixen de ser d’ús festiu, propi del temps de Carnaval. Vives establí un paral·lelisme amb el Manacor punk, els seus caus i recorreguts festius, l’escenificació d’una cultura underground que va tenir els seus seguidors a Manacor.
