skip to Main Content

Postguerra a Quíbia

Sebastià Vidal-Joan

Un cop em vaig presentar com un nin de postguerra, i això va suscitar somriures entre l’auditori, com allò de dir, però si ets massa jove per parlar de postguerra! En realitat la postguerra va ser llarguíssima, si és que ja s’ha acabat. Les vivències dels que vàrem néixer a la meitat del segle passat eren molt semblants als que havien nascut als anys 40, i ben diferents dels que nasqueren a finals dels 60.
Un dels factors de diferenciació generacional és haver conegut i fruït la Mallorca anterior a la invasió planificada pel govern colonial, sense que els nadius poguessin motar, amb la coneguda excepció d’aquells nadius que s’untaren amb el pastís turístic que ens vàrem donar entre tots i que ens omple d’orgull i satisfacció encara ara.
En aquesta fotografia del meu avi, feta l’any 1959, hi apareix una possessió quíber, s’Espinagar Vell. Les cases han estat restaurades de llavors ençà, però es mantenen pràcticament iguals.
Els personatges que hi apareixen ben segur que han canviat, si més no físicament. La foto, en realitat és com un assaig o un moment previ a la foto important, i això li dóna un moviment especial perquè només n’hi ha una que se’n temi de les intencions del fotògraf. Hi manquen algunes persones que més tard sortiran, ben compostes i pentinades, a la foto oficial, a la bona.
Al portal hi apareix na Francesca, la tercera de la casa. Ha reparat que el retratista fa moviments sospitosos amb la càmera i el vetlla, entre insegura i gojosa del vestit tan polit que s’ha posat per a l’ocasió. Encara no sap que anys més endavant partirà cap a Espanya, s’hi maridarà i aprendrà una altra llengua romànica. Qui sap si oblidant la seva pròpia.
Na Bel, reülla com sa germana- abans totes les quíbers eren reülles o gairebé- s’ha assegut damunt la cisterna, també va mudada, com tot el grup central, i mira el seu germà que juga amb na Linda. També ignora que deixarà la nostra terra, per instal·lar-se en un país més endarrerit, on també aprendrà a parlar i escriure diferent. Romandrà enlluernada per genteta que enyora Trento i tornarà sovint sense entendre molt bé el nostre ritme.
En Toni està enamorat de na Bel, o això diuen. És un jove que té ambicions i contactes, encara n’establirà més de contactes, quan se n’endugui na Bel al país veí on tots dos perdran l’accent que tenien de tot d’una, en començar a aprendre la llengua dels colonitzadors. Serà premiat potser per això i d’altres mèrits. En el moment de la foto no en sap res d’aquest futur, només pensa en na Bel.
En Cosme és animaler, també és infanter, en general és el més simpàtic de la família. Ben aviat es guanya la gent, es fa estimar de tothom, i això que no és el petit de la casa, el caganiu. Na Linda el segueix pertot, la garriga no té cap secret per a ells dos, cussa i jovençà. Tampoc no sap que vendrà un home de l’Índia, s’instal·larà prop d’allà, dins la marina, però no com ara, llavors estarà reblida d’hotels i botiguetes on venen coses inútils perquè recordin les vacances els treballadors sindicats a Europa, visitants eufòrics d’un país on els sindicats estan prohibits. Aquell home el fascinarà i segurament li canviarà la vida, potser ja estava escrit a les fulles de qualque mata, allà baix, al regueró de Cala Antena.
L’amo en Francesc vetlla la seva nierada, mentre fuma una pipada de quarteró, com un noble d’Ítaca que espera ser cridat per Odisseu. Els dilluns juny na Pastora al cabriol i parteix cap a Manacor a fer mercat. D’ell vaig aprendre que la llet molsissa era la millor i que tondre ovelles també era una festa, celebrada amb tonades i vinet.
Tots ells són vetllats per una jovencella, na Pilar, rosseta i curiosa que només espera la senya per ajuntar-se tots i fer la foto. Anys passats, conserva la mateixa curiositat per la vida i la gent.

Back To Top
Search