Jaume Mesquida (Palma, 1948) va néixer lluny de Manacor perquè son pare jugava amb el Mallorca. Aviat la família vengué cap aquí. “De petit, parlava en castellà”, diu, “i quan vaig arribar a Manacor ningú m'entenia”. De fet, no es va plantejar canviar la seva llengua de creació fins que conegué Miquel Àngel Riera, que li recomanà d'escriure en català. Ara, amb Edicions del Gall, recupera Ciutat a l'alba, un llibre escrit originàriament en espanyol que ell mateix ha traduït al català. El volum es presenta al Centre de Cultura de Portocristo, dia 8 d'agost a les 20h. La presentació comptarà amb la participació de Manel Santana i l'actuació de Tomeu Matamalas i Arnau Estrades.
Com arribes a la publicació d’aquest nou llibre de poesia?
Bé, és un llibre que té 42 anys. El vaig escriure l’any 1983 i el va publicar la col·lecció Pit de Roure en castellà. Antoni Xumet em va oferir la possibilitat de publicar-lo ara.
I ell com en tenia notícia, d’un llibre tan antic?
Ell té tots els meus llibres. Un dia en vàrem parlar i em va demanar per aquest llibre, si el tenia traduït al català. Li vaig dir que no el tenia, però que el podia traduir. No l’havia presentat a cap premi, perquè per aquí feia mal presentar-lo, en castellà.
Pel títol sembla que ha de remetre a Manacor… o la ciutat de què parla és imaginària, o mítica?
En certa manera parla de Manacor. L’any 1983 a Manacor es feien les cunetes… i de vegades el llibre és una mica aspre. Veníem del 1975, amb la mort de Franco i en el 1983 parl una mica des del desencant d’un al·lot que no s’havia plantejat mai res. Vivia una ràbia dins mi… Jo ara aquest llibre no el tornaria a escriure. Era una poesia combativa, a pesar que també hi ha bastants de poemes amorosos.
D’on surt aquesta ràbia?
D’haver estat enganat. Em vaig témer d’on veníem, però mai m’havia plantejat segons quines coses. Vaig veure que era analfabet en la meva llengua. Hi ha tota aquesta ràbia. Llavors feia llibres més combatius que ara, perquè les meves lectures també han canviat.
De fet, els anys seixanta i setanta s’estilava molt el que es diu poesia social.
Sí, però fixa’t que jo als vint anys no havia llegit mai poesia. Hi vaig anar molt tard, a la poesia. El primer llibre el vaig publicar el 1978, que eren tres llibres que vaig reunir en un sol volum. De Ciutat a l’alba no he tocat ni una coma… Record que escrivia en castellà i va ser Miquel Àngel Riera que em va demanar per què no escrivia en català… i vaig comprendre aquest analfabetisme de què et parlava. Llegia els del 27, i Machado, i Maiakovski o Octavio Paz…
Com es relaciona Ciutat a l’alba amb la forma?
Està escrit en vers lliure. En el seu origen venia en versos trencats, però l’editor em va suggerir d’unificar-ho i ha sortit així.
Explicaves que hi ha poemes de lluita i poemes d’amor, que el llibre està dividit en parts. Com són?
Aquestes parts no tenen títol. D’un temps ençà en comptes de posar títols pos números… perquè si no el títol em dur més feina que fer un poema.
Hi parles sobretot de tu, encara que la referència del títol sigui la ciutat.
Sí. Un vers mateix diu “Són les set en punt de la meva ràbia”. Vaig ser molt feliç, perquè estava apartat de tot.
Però hi deu haver referències físiques a la ciutat.
Hi ha un poema llarg en el qual faig referència a la creu dels caiguts que hi havia darrere l’església. Però jo tot allò ho vivia des de l’exterior.
Deies que ara no escriuries així.
Ara faig una poesia més reflexiva. He llegit els japonesos, i els xinesos… i l’edat també et fa rebaixar segons quines coses. En aquells anys també vaig escriure Òbol de silenci. Dins una guerra no hi ha bons ni dolents. Els dolents de vegades són a cada part. I sempre he dit que els morts s’havien de treure de les fosses, tant d’una banda com de l’altra.
Què tens en projecte, ara?
No m’atur. He guanyat un premi a Màlaga amb un llibre titulat “Vivo, pero no en mí”. Ja n’havia guanyats també a Mallorca, a València i a Barcelona… Som l’únic que m’he pogut estendre a altres territoris. Tenc un centenar de llibres publicats i aquest que surt ara és el que fa 28 en català. Ara bé, no he abandonat mai el castellà perquè és el que vaig aprendre en el seu moment. De llibres escrits potser en tenc vuit-cents. La meva idea era mantenir el mateix títol a tots els llibres i simplement enumerar-los. Quan vaig tenir aquesta idea era al 149 i ara som al 647.
Has aprofitat el temps…
Jo em vaig jubilar als seixanta-set anys. Primer deia que era un fuster que escrivia poesia i ara dic que som un poeta que va ser fuster.
Com és la teva rutina d’escriptor?
Sempre escric a mà. De vegades el cap em fa més via que la mà… tenc lletra de metge, i si no faig via a passar-ho a màquina, de vegades no em record del que volia dir. Però corregesc molt poc.
Has treballat formes més clàssiques que no siguin de vers lliure?
Darrerament no. Però s’ha publicat un llibre de 39 sonets que vaig tenir 45 anys dins un calaix. I en català també tenc tres llibres de sonets, però darrerament ho he abandonat.
Només has cultivat la poesia?
Tenc un llibre de Fragments inconnexos, com una espècie de dietari, publicat en castellà. I també un llibre d’aforismes… n’he escrits més de 4.000. Si vols fer una cosa l’has d’estudiar molt. Fa quaranta o cinquanta anys que som un estudiós de la poesia.
Penses que els poemes s’han d’explicar? O que és cada lector qui els ha de completar?
Jo no ho explic, perquè no ho sé explicar… Els poemes neixen. Ara, vull que el lector entengui qualque cosa. Per a mi el poema ha de tenir un to diferent que el que escriu prosa. Jo cerc aquest to i a partir d’aquí faig el llibre.
Amb tants de llibres publicats i escrits… creus que tens una veu unitària, que et poden identificar en un poema?
Jo tenc moltes veus diferents. De fet, un llibre que vaig publicar a Madrid es titula “Doce voces, una voz”. Podran llegir qualque cosa meva i possiblement no m’identifiquin per això, perquè som bastant divers. Cada poeta cerca el seu camí. No puc escriure el mateix llibre.
Per què escriu, Jaume Mesquida?
Perquè necessit escriure. Sé que el que faig si ho vas a cercar no val res, però per a mi és el més valuós de tot, perquè necessit escriure. Des del vuit anys volia ser escriptor, però de novel·les de l’oest, ni sabia què era un poeta. Quan vaig descobrir el que era la poesia m’hi vaig abocar.
Diries que tens una poesia amb molta imatge?
Tenc molta predilecció per la metàfora, cerc dir les coses. Tots sabem dir t’estim, Quan Miquel Àngel Riera va dir “T’estim però me’n fot”, cadascú hi va veure una cosa diferent… Jo cerc imatges que facin que el lector senti aquell concepte d’una manera diferent de com es diu.
Has col·laborat amb altres artistes?
Amb Llorenç Ginard: vàrem fer uns poemes eròtics. 40 poemes i ell feia uns gravats, Poemes irreverents, el vàrem titular.
