“Vaig néixer com a alemany però a Catalunya. Hi vaig aprendre l’alemany i l’espanyol. De català res. El català estava amagat. Per a un nen ros el català era inexistent: parlava alemany amb els pares i al carrer espanyol”. Qui parla així, amb un punt de nostàlgia, amb un altre de retret, és Til Stegmann el professor alemany captivat per la llengua catalana i que és un dels màxims responsables de l’auge de la catalanística al país germànic. Stegmann va ser a Manacor dijous passat de la mà de l’associació cultural Sa Talaia. El romanista alemany ha estat a Mallorca aquests dies per presentar el seu darrer llibre, Ambaixador de Catalunya a Alemanya. Stegmann ha aprofitat també per fer una trobada amb alumnes de 2n de batxillerat a l’IES Porto Cristo.
El llibre que presentava dijous passat Món de llibres vol ser una mena d’autobiografia, de notes de diari on Stegmann posa en relleu els seus vincles amb els Països Catalans i, sobretot, amb la llengua catalana. Stegmann recordà també els estius que passà a Mallorca, concretament a Deià, a partir del 1947. Amb humor, el reconegut romanista recordava ara que la manera d’aproximar-se a l’illa en aquell temps llunyà, eren els vaixells de la Transmediterrània, “on la gent es passava la nit vomitant”. Al matí, “com una aparició”, sortia del mar la costa accidentada de la Dragonera, i la costa on “Jaume I havia desembarcat el 1229”.
Stegman recordà també que quan ell arribà per primera vegada a l’illa, “Mallorcas encara no era alemanya, ni tan sols turística. A Deià hi vivia Robert Graves. Mallorca no tenia res a veure amb el que és avui. Si que hi havia visitants, però no turistes”.
Stegmann explica que “em vaig conscienciar de l’existència de la llengua catalana va ser al II Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, a Amsterdam”. L’estudiós alemany recordà que es feien a Amsterdam perquè no es podien fer a Espanya.
“Vaig passar-me quatre dies veient i sentint que el català podia ser emprat com una llengua normal”. En aquell col·loqui hi va conèixer insignes filòlegs com Francesc Vallverdú, Ramon Aramon o Antoni Maria Badia i Margarit. Quedà, també fortament impressionat de Josep Carner, que moriria aquell mateix any, pocs mesos després.
El 1971 va poder conèixer a París Salvador Dalí i Gala, atès que cercava la possibilitat de publicar els seus escrits catalans, traduïts a l’alemany. Dalí asseverà al jove Stegmann que era “més important com a escriptor que no com a pintor”.
Entre altres situacions que recorda Stegmannn en el seu llibre, hi ha la nit de la nova cançó que organitzà a l’aula magna de la Universitat Politècnica de Berlín, amb Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet… D’aquí sortí un llibre que Stegmann titulà, en alemany, Diguem no.
Sota la seva tutela la biblioteca de la seva universitat passà de 500 llibres a 36.000.
En el viatge lingüísticoliterari que organitzaren amb els seus alumnes, Stegmann va poder ser també a la casa del port de Miquel Àngel Riera, on va poder deixar la seva signatura escrita a les parets del singular estudi de creació de l’autor de Morir quan cal.
Tota una vida, doncs, la de Til Stegmann, dedicada al conreu, l’amor, la devoció i el coneixement de la llengua catalana.
