Skip to content

Problemàtiques de la programació cultural: algunes pinzellades

La programació cultural, present en la vida de les persones des de fa segles, ha patit nombroses variacions pel que fa a la quantitat i diversificació al llarg de la història. Avui dia, però, sembla que està vivint una època de recuperació i inclús cert auge, especialment després de la crisi econòmica del 2008.
Nombroses són les propostes que dia rere dia arriben al correu electrònic esperant poder ser programades, en aquest cas, a nivell municipal. Aquesta quantitat elevada, però, provoca que inevitablement moltes quedin finalment dins la carpeta de “propostes no programades”, no per la falta de qualitat artística o tècnica, sinó per manca de pressupost cultural destinat a la partida de programació.
Com és sabut, cada administració compta amb un pressupost anual que es desglossa en diferents capítols, articles i conceptes. I com és lògic, aquest pressupost és limitat. Per això, gestionar correctament una àrea o departament, comporta no tan sols que cada despesa estigui completament justificada per assolir els objectius establerts amb anterioritat, sinó meditada i repensada a consciència. En altres paraules: el paper de la selecció és clau dins la programació cultural.
Tanmateix, una vegada acomplida aquesta àrdua tasca i amb les propostes que t’encaixarien damunt la taula, és especialment frustrant haver de descartar-ne encara un nombre considerable a causa de les limitacions pressupostàries.
A més, treballar en determinats municipis de Mallorca –i ben segur també a altres indrets del món– comporta haver de fer front també a unes despeses de caràcter tècnic molt importants. A la limitació del pressupost se li afegeix, doncs, el compendi de despeses indispensables per cobrir el rider que totes les propostes necessiten per la seva correcta execució. No tots els municipis compten amb equipaments culturals complets com pugui ser un auditori o teatre, sinó que en molts de casos –la majoria m’atreviria a dir– són espais amb funcions molt diverses –com per exemple religioses, educatives, lúdiques, etc.– que han esdevingut momentàniament un “contenidor per a la cultura”. Per això, adaptar un espai amb unes característiques concretes i preestablertes comporta que la inversió quant al rider sigui molt major. La compra o lloguer de material tècnic, de personal qualificat per al correcte ús d’aquest material, l’adequació de l’espai a les necessitats requerides, etc. no és en absolut fútil. Ans al contrari, moltes vegades suposa un cost molt més elevat que la mateixa contractació artística.
Aquesta situació implica haver de limitar una vegada més la programació per adequar la despesa total al pressupost destinat a la partida corresponent. Quin és el resultat final? Haver de funcionar constantment com una calculadora, haver de ser molt selectiva –inclús amb propostes que t’encantaria programar– i repetir moltes vegades la temuda frase “manca pressupost”. La resposta davant aquesta situació –almenys pel que continuu experimentant– pot variar enormement: des de l’agent cultural que s’indigna o inclús s’enfada, el que ho accepta, però de mala gana, el que ho entén i –el menys habitual– el que igualment et dona les gràcies per haver dedicat un temps a analitzar la proposta. El que tenen en comú i que mai falla, però, és la constància a l’hora de segur enviant propostes; tant la mateixa després d’un temps, com d’altres que acaben de sortir del forn o que ja fa temps que roden.
És un tema recurrent dins les meves reflexions i sobre el qual pens que, almanco en un curt termini, no es pot resoldre d’una forma beneficiosa per a tothom. El que sí que tenc claríssim és que actualment existeix una proliferació de propostes culturals inabordables per les administracions públiques locals.
Back To Top
Search