“Quan camines per Sant Petersburg tens la sensació de ser dins un museu que per sostre té el cel”

Diego Blanco (Buenos Aires, 1969) va arribar a Manacor fa vint anys. Fotògraf i músic, ara ha exposat amb un èxit sense precedents a la ciutat russa de Sant Petersburg. Ens ho conta.

Com expliques que un argentí arrelat a Mallorca com tu acabi exposant fotografia a Sant Petersburg?
Es tracta d’una seqüència de situacions. Un amic em convidà a Geòrgia. Hi vaig estar 25 dies tocant a un hotel. D’allà vàrem anar a Moscou. I d’allà a Sant Petersburg. Era el meu primer viatge a Rússia, i em va sobrepassar. M’impressionaren les ciutats, la bellesa arquitectònica, i la gent, que vaig trobar agradable i pròxima, en contra de l’estereotip que en tenim, que ens fa pensar que són freds i seriosos. Els qui són així són una part de la societat molt específica. En general, la gent s’acosta, conversa, et conviden a prendre qualque cosa, et conviden a ca seva…

Però de moment, res d’exposicions.
Vaig pensar que hi voldria tornar, però ja amb el projecte fotogràfic de les dones flotants, en què retrat dones vestides davall l’aigua, com si fossin éssers aquàtics. Per això vaig visitar diverses galeries, i a Sant Petersburg, una s’hi va interessar. L’u de desembre de 2017 vaig fer l’exposició de les dones flotants. Va tenir molta repercurssió, no sols de gent, sinó de televisió i ràdio. La gent va estar molt interessada i agraïda.

Però eren fotos fetes aquí o allà?
Fetes aquí, a Cala Bona, Cala Millor, Porto Cristo… És un projecte desenvolupat a Mallorca i davall l’aigua. És una manera interessant de combinar els dies de platja i feina. Suposa una exploració del paisatge submarí, que és espectacular, i del de les dones, que és un misteri etern que mai es descobrirà. Fa set anys que faig feina en aquest projecte. A ells els interessava que l’exposició a Sant Petersburg fos pel desembre, que és quan gairebé no hi ha dia. Volien que els dugués llum, i l’exposició és molt lluminosa, certament.

Però tu el que has fet és una exposició sobre Sant Petersburg.
Sí. En aquella mateixa primera exposició em va contactar la gent de Capella, una acadèmia de música, la més antiga vigent a Rússia. M’oferiren de fer-hi una exposició donant la meva visió sobre Sant Petersburg. Era un desafiament molt interessant. Havia de cercar un fil conductor, trobar qualque cosa que m’entusiasmàs i que, alhora, fos diferent, perquè de fotos urbanes ja n’hi ha a milers i molt espectaculars. El maig del 2018 hi vaig anar una setmana només a fer fotos. No trobava res… però Sant Petersburg és ple de canals, de fet, en diuen la Venècia del nord. I vaig tenir la idea de mostrar el paisatge reflectit a l’aigua, però només la part reflectida. És una idea simple, però que no l’he vista en altra exposició i que és un bon fil conductor.

Com és Sant Petersburg?
És una ciutat poètica. És la poesia feta ciutat. Aquesta és la sensació. És com caminar dins un museu que té com a sostre el cel. Està unificada per la llum nocturna, monocromàtica de grocs. Les llums de la ciutat es reflecteixen en els niguls, per això fa la impressió de ser tan clara i resplendent. És una ciutat que gairebé no descansa.

Quin format tenen les fotos?
Proporció de tres per dos, amb el mínim retoc fotogràfic. Les mides són diverses: 40×60, 120, 150… En tota, 26 imatges. I fetes sobre paper fotogràfic antic, que respecta perfectament el color. Vaig topar un molt bon impressor, allà…

Ja ha acabat el teu periple rus?
No. Ara l’exposició continua oberta, però a través de les xarxes, em contactaren per fer-me una entrevista des d’una associació sense ànim de lucre que havia d’estrenar un nou local, i hi faré una nova exposició que estarà emmarcada dins un festival, que, a més, m’han proposat de dirigir.

Rússia t’ha fascinat.
Sí. Jo hi cercava el contrast, i realment té una gent i unes cultures realment espectaculars que no tenen els Estats Units o Europa mateix. Estam avesats a créixer de la mà de Hollywood. A Geòrgia tenen el katxapuri, que només en pots menjar allà, i resulta que és més bo que la pizza. El menjar rus també és boníssim.

S’hi pot veure en la teva exposició el Sant Petersburg soviètic?
Sí, hi ha el barri de Proletarskaya, de l’època comunista, amb edificis llargs i grisos, ombrívols, però mesclat amb el canvi que va tenir Rússia. Ara hi ha una cadena de restaurants, que estan numerats, com si fossin a l’època soviètica, i a mi m’encanta. Hi fan un menjar boníssim, barat, abundant i típic.

Hi ha llocs que no surten a la teva exposició perquè no es reflecteixen a l’aigua?
La plaça principal, per exemple, no té canal. I aquestes parts les vaig posar a una altra part de l’exposició. El metro és espectacular, i el funcionament és exquisit, tot i que no és un metro modern, funciona de manera perfecta. Les ciutats són completament netes.

Què passa en el món de l’art a Manacor i a Mallorca? Ja no queden galeries…
Els anys 2000 vaig fer exposicions, i es venia qualque cosa… Però amb l’entrada de l’euro i la crisi tot es va desvaloritzar. A Manacor està ple d’artistes, el que preocupa és la falta d’interès de la gent per l’art.

Les xarxes socials i la fotografia digital han canviat la concepció que es tenia de la fotografia, com ho vius tu?
El llenguatge fotogràfic ha canviat, i també la manera de fer feina i de mostrar la feina que fas. Els professionals fan feina a un nivell alt. I no n’hi ha tants. En un segon nivell, hi ha de tot, i tot depèn de com es mostrin a les xarxes. Tenir 30.000 seguidors a Instagram no vol dir que ja siguis bo. Hi ha artistes excel·lents que viuen en l’anonimat total.