“Quan crees, pots acabar fent un producte, però l’important, en realitat, és el procés”

Joana Gomila i Laia Vallès són les ànimes de Suralita, un espai de creació que acull artistes i posa èmfasi en l’acte creatiu més que en els resultats que se’n deriven. Ara, presenten el cicle Surar, que entremescla assajos oberts dels artistes residents amb propostes externes afins.

Com sorgeix la idea de compondre aquest cicle d’activitats?
El punt de partida d’aquest cicle és que els projectes que venen com a residents, sempre hi ha un dia que obrin l’assaig. I no fan un concert, no fan una representació, sinó que fan un assaig obert. I és superinteressant, se crea sempre un diàleg superguapo, amb el públic que ve, i realment estàs mostrant un moment molt fràgil del que estàs fent, perquè no està res acabat, sinó en una fase incipient. I després de l’assaig sempre hi ha una xerrada, i està molt bé perquè sempre sol venir gent molt aleatòria: ve públic que és molt del gremi i públic que no, quasi sempre hi ha gent que no coneixem res.

I el cicle combina aquests assajos oberts amb altres activitats externes que hi tenen a veure, no?
Nosaltres, en realitat, com a centre de creació, no tenim només l’objectiu que venguin aquí i facin la feina, sinó que ens hi implicam com a espai i com a artistes. I enguany vàrem plantejar que si a cada projecte convidàvem qualsevol artista o pensador que pogués aportar una mirada externa als residents, aleshores podrien tenir una perspectiva molt diferent. Per a l’artista, en el moment que està creant, que te vengui qualcú i t’aporti idees i te refresqui sempre és una cosa molt enriquidora.

I com vos ha funcionat fins ara?
Per exemple, la setmana passada va venir un actriu cantant, n’Elena Tarrats, que feia un projecte que es diu Hort/Garden, i amb ella, en lloc de convidar un artista, vàrem pensar en un documental que es diu Alternatives, que ha fet n’Agustí Coromines. que té una relació molt directa amb allò que ella està fent. I va venir el director i vàrem fer un col·loqui posterior. I això diríem que no era tan artístic, però és igual, perquè tot alimenta igual. De fet, hem posat al cicle “Surar” no només per la semblança amb el nom de la nostra residència, sinó també en el sentit de “nodrir”.

Finalment, què destacaríeu de la feina que estau fent a Suralita?
Així com està muntada la indústria, tot pareix que té uns límits molt marcats. I pareix que quan tu crees, has de fer un producte. I nosaltres, des d’aquí, intentam promoure la idea que sí, tu pots acabar fent un producte, però no és l’important: l’important és el procés. I si després el producte no arriba, no passa res. La creació és importantíssima i obrir aquest moment de fragilitat al públic fa que es disparin mil punts de fuga. Llavors, tothom diu la seva. I aquest feedback ens va beníssim.