Skip to content

“Quan es va constituir el primer consistori republicà de Manacor? Qui en va ser, el primer batle?”

“La mort obliga l’home a haver de viure amb videlitat als ideals de llibertat i honradesa”. Això pensava Llorenç Galmés Sansó, Marit de malnom, després de la mort de la seva primera esposa. Galmés va ser el primer batle republicà de Manacor, l’any 1873. La sentència, sens dubte, ens mostra quins eren els valors que mirava de propugnar, tant des de la cadira de batle, que ocupà durant nou mesos, com des de la seva presència durant dècades en el món polític manacorí. Tota aquesta informació i molta d’altra es pot observar al llibre “La veu silenciada”, que va ser presentat divendres passat a la seu de la Institució Pública Antoni Maria Alcover, en presència dels autors, Albert Carvajal i Antoni Gomila i de l’encarregat de presentar el volum, Antoni Riera. El professor i director d’aquesta casa volgué destacar també el desconeixement que fins ara es tenia no sols del segle XIX en general sinó sobretot del primer republicanisme: “Sabem que el 14 d’abril del 1931 es va proclamar la segona república espanyola. Sabem que el batle en temps de la república va ser Antoni Amer Garanya. Sabem que la revista republicana era Nosotros. Però sabem que abans hi havia uns primers republicans? Un primer ajuntament constituït el 24 d’agost de 1873? Que en fou batle Llorenç Galmés? I que hi havia una revista que hi donava veu que es deia Justicia?”. Aquell primer republicanisme cercava segons els autors expliquen en el volum presentat “la consecució d’una veritable democràcia, la promoció d’una reforma social cap a la igualtat i el desenvolupament dels municipis i una administració eficaç de l’estat, a més d’alliberar la dona del domini del clergat”, però sobretot, recordà Riera, hi havia una lluita i una condemna del caciquisme, “una lluita que va continuar durant la segona república i coninua ara…”. Riera també remarcà que, a banda de la persecució que patiren, un dels problemes d’aquells primers republicans era el de la “divisió interna, per la part obrera cap al socialisme i l’anarquisme, per la part més benestant, cap al regionalisme o el nacionalisme”.

Back To Top
Search