skip to Main Content

Quan la llenya era un bé preuat

El Calaix del temps. Albert Carvajal

La fusta ha tingut dues funcions principals al llarg de la història: per una banda, ha estat una de les fonts tradicionals d’energia; de l’altra, s’ha utilitzat com a matèria primera per a la construcció o per a la creació d’un gran nombre d’objectes. Des de la prehistòria, la llenya va quedar associada amb el foc amb tot el seu potencial tant en la supervivència com en la transformació de materials (des de la cocció del pa o la fosa dels metalls, passant per la fabricació de ceràmiques). I, per descomptat, en la construcció de cases i d’infraestructures bàsiques. Un dels seus avantatges com a energia era que es podia emmagatzemar i així repartir el seu consum al llarg del temps. D’ençà del segle XVIII serà habitual trobar referències a l’escassetat de fusta a la nostra vila, en un context en què la demanda d’aquest producte augmentava contínuament a causa del creixement de la població, a l’increment de la construcció urbana i de les manufactures que requerien foc per a la seva fabricació. Als darrers anys de la centúria s’hi afegí una nova problemàtica: la creixent indústria de l’aiguardent reclamava per als seus alambins quantitats de llenya que difícilment es cobrien amb el mercat legal.
El tema s’agreujava als mesos d’hivern quan es generalitzava el contraban per abastir de fusta els productors de la beguda espirituosa cosa que motivava que la gent no en disposés per encalentir les seves cases o per cuinar. Per això mateix, el 6 de gener de 1823 l’Ajuntament hagué de nomenar una comissió formada pels regidors Joan Sunyer i Bartomeu Ferrer per tal que vigilessin que no es pogués vendre llenya d’alambí que abans no hagués estat reconeguda i verificada per ells. També haurien d’esbrinar el lloc on l’havien tallada o a qui l’havien comprada. En cas que no facilitessin aquesta informació, el venedor i el comprador serien multats amb 1 lliura, moneda de Mallorca, la primera vegada. La pena es duplicaria en cas de reincidència i la llenya seria confiscada i destinada a l’hospici. Poc efecte degué fer aquella disposició per tal com el 22 de gener el batle segon es queixava als seus companys que no s’estaven complint les ordenances municipals.
El primer fet de gran repercussió a l’època, emperò, ocorregué la matinada del 25 de maig de 1827. El subdelegat de marina de Manacor, una vegada informat pel batle reial de la vila, posà en coneixement del comandant de marina de Mallorca que la matinada d’aquell dia havia arribat a Cala Manacor (citada en el document com a Port de Manacor) una llanxa amb cinc homes que deien ser la tripulació del xabec eivissenc ‘San Antonio’, patronejat per Jaume Ferrer, que transportava un viatge de llenya d’Eivissa a Maó. El grup explicà com a l’altura de les costes de Capdepera foren atacats per un bergantí que ells opinaven seria pirata i del qual pujaren entre quinze i vint homes armats capitanejats per un que parlava espanyol mentre que la resta ho feia en diferents idiomes. Y entre ellos había negros manifestando ser colombianos. Tots els declarants afirmaven que era un vaixell molt llarg i pintat de negre i que no portava cap mena de bandera identificativa. Després de prendre tot el carregament, obligaren els tripulants del ‘San Antonio’ a pujar a la llanxa i l’incendiaren. De fet, a la matinada encara es podien veure les flames des de la cala manacorina.

Antic alambí emprat per a la destil·lació d’aiguardents.
Back To Top
×Close search
Search