Teresa Planas (Pòrtol, 1987) és nadadora especialitzada en aigües obertes resident a Son Macià. Fou la primera esportista balear en aconseguir la travessa entre Menorca i Mallorca i actualment té el rècord mundial femení amb 12 hores 18 minuts. Parlam amb ella sobre una vida dedicada a la natació.
Com comença la teva afició per la natació?
Des de fa 20 anys es fa una travessa a Formentor que consisteix a creuar la badia de Pollença. Són set quilòmetres i des de ben petita, amb dotze o tretze anys, ja vaig començar a fer-la. A poc a poc vaig anar fent altres travesses més llargues i diferents.
I les aigües obertes és l’estil de natació que més t’agrada?
Sí. També gaudesc molt la piscina però les aigües obertes m’agraden més perquè tenen un component d’aventura. Surts a la mar i cada pic que hi vas et trobes en un espai salvatge, tens una adrenalina…
A la mar oberta, què et condiciona més?
La mar comanda i tu l’única cosa que pots fer és adaptar-te. Tant pel que fa a la tècnica com a la manera de nadar o l’estat mental… Es tracta d’acostumar-te a allò que la mar et dóna.
La temperatura de l’aigua també deu influir, no?
Sí. Per exemple, no és el mateix nadar amb una temperatura freda i s’ha d’entrenar específicament. A Mallorca és complicat poder-ho fer perquè hi ha pocs mesos en què l’aigua estigui per davall dels setze graus. També entren en joc el sol, el vent que faci…
Sempre duis neoprè?
No, jo intent dur-lo el mínim possible perquè em molesta molt però és cert que de vegades és necessari. Jo no tenc les mateixes sensacions quan el duc posat: et fa surar més i fas manco fricció amb l’aigua, avances molt més ràpid, les braçades són diferents, no et canses igual…
També hi ha un factor de risc…
Sí, clar. El primer risc de tots és que estàs a la mar i et pots trobar qualque animal perillós, però aquí no hi ha massa probabilitats de trobar res més enllà de grumers. Després crec que simplement són els riscos comuns de qualsevol esport, com qui fa maratons, per exemple. Cal estar ben entrenat i controlar els contrastos de temperatura, anar alerta amb el control de les cardiopaties… Així i tot, en les travesses sempre hi ha barques o piragües d’assistència que, tot i que no les pots tocar, et segueixen i van supervisant que tot vagi bé.
Què és més important per a tu, la part física o la mental?
La part mental, totalment. Jo diria que hi ha un setanta-cinc per cent el cap i un vint-i-cinc per cent el cos. Tu et pots preparar molt físicament però et pots trobar en situacions on el físic no tengui res a veure. Per exemple, pot passar que et piquin tres grumers i hagis de reaccionar amb calma, si no tot se’t gira en contra i et condiciona la travessa: et poses nirviosa, et canses més, nades pitjor i fins i tot et pots fer mal de la tensió muscular que acumules… Quan nedes has de mantenir la calma totalment i mantenir-te en el present més absolut.
I quina estratègia segueixes per entrenar-te?
Entren diàriament i combin entrenaments a la mar i a piscina. Els ritmes i la tècnica es poden entrenar a la piscina però a la mar has d’entrenar molt les sensacions, perquè és molt diferent. Quan estic a la mar intent fluir amb l’aigua i fusionar-me amb ella. Intent adaptar-me a l’aigua i mantenir la calma perquè si t’has de barallar amb la mar, sempre tens les de perdre!
Entrenes tota sola o en grup?
Depèn del dia, vaig tota sola o en grup. Si vaig amb més gent, intent ajuntar-me amb persones que tenguin el mateix ritme que jo.
Has competit sempre a Mallorca o també a fora?
Competesc allà on puc però sobretot a Catalunya i aquí.
I actualment t’hi dediques professionalment?
No, ara no, però no ho descart en un futur. Abans m’hi dedicava però ara mateix m’és impossible, sobretot per la càrrega familiar.
T’ha condicionat el fet de ser mare?
Sí perquè he tengut tres infants en quatre anys i han estat sis anys que no he pogut entrenar tant. Així i tot, si m’ha condicionat, crec que ha estat de manera positiva: tenc més resistència mental. Essent mare hi ha moments en què has de treure una paciència i una fortalesa que moltes vegades no tens. Això m’ha ajudat molt a aguantar a la mar i dir-me a mi mateixa que tirés endavant quan no podia més.
La natació no és un esport tan popular com altres, és complicat viure d’això?
Hi ha més dificultats que per ventura altres esports, com per exemple el triatló, que visualment és més espectacular però així i tot, no és impossible. Els darrers deu anys ha crescut molt l’afició per nadar a la mar i sempre et pots cercar bastant la vida i trobar qui et posi una barca o una piraigüa d’assistència, el menjar i beure necessaris per fer una travessa llarga…
Quina és la travessa més llarga que has fet?
N’he fet de deu, de dotze, de vint-i-cinc i la més llarga la de Mallorca a Menorca, que són quaranta quilòmetres.
I de fet, vares batre el rècord mundial absolut amb aquesta travessa, no?
Sí. Vaig ser la primera persona de Balears en aconseguir-ho i la setena del món però el rècord absolut va durar poc, el vaig tenir un o dos anys.
I això?
Es tracta d’una travessa que s’havia fet fa molts anys però que havia quedat estancada. Després de fer-la jo, se la va promocionar bastant i a partir d’aquí es va crear la Menorca Channel Swimming Association, que organitza la gent que vol fer la travessa. Així es va rebifar molt i la va començar a fer molta gent. De fet, actualment cada any la sol fer algú.
Encara conserves el rècord femení, que no és poca cosa… Tens al cap batre un rècord de nou?
Jo sense reptes no hi sé estar, per tant… No descart fer-ho en uns anys!
