Skip to content

“Quan va entrar la botella, un inspector va aturar el meu cunyat pel carrer i li va fer tirar la llet en terra”

Lluïsa Llull Tomàs (Manacor, 1937) va néixer a Mendia Fercit, davallant la costa del Molí d’en Sopa a la dreta, anat cap a Porto Cristo. A ca seva feren sempre de lleters.

A la vostra família sempre vàreu anar de llet. Quan començàreu?
El començament de nosaltres fer de lleters va ser comprant una guarda de cabres a un que li deien en Mora, que estava al capdamunt del carrer de Colom. Munyíem les cabres i dúiem la llet a aquest Mora mateix amb una olleta de cinc litres.

Això devers quin any era?
Devia ser a final del 37 i fins al 39. Llavors hi va haver un parell de veïnats de Mendia Farcit que posaren una vaca i digueren a mon pare si se’n volia dur la llet, i l’entregava també a en Mora que ens havia venut les cabres, que venia llet per la barriada de Fartàritx. Duent la llet a Manacor va començar a deixar-ne també a can Julià de ses Roques, a ca na Maria del Ferrer de So Na Moixa i a can Calut. A poc a poc tothom va posar la vaqueta i mon pare se’n duia la llet amb la bicicleta, però amb una olla més grossa.

D’on arreplegàveu llet?
De Son Suau, de Mendia, de Can Felip, i tirant tota la carretera, una bona partida de productors. Però nosaltres no teníem vaques. Amb un carro també traginàvem tota la llet de la carretera de So Na Moixa. Duíem llet de So Na Moixa, de l’Hort des Portador, de Cas Ferreret, de Son Mas, de sa Cabana, de sa Cabana Nova…

Repartíeu a domicili… però teníeu lleteria.
Ens varen obligar a posar la lleteria. Ens digueren que si volíem vendre llet al carrer havíem de tenir lleteria. Jo la servia a domicili i la meva germana despatxava més dins la lleteria. De més petitona jo ajudava mon pare i quan vaig tenir vint-i-tres anys mon pare es va rompre un braç i ja m’hi vaig posar cada dia.

Recordau a quan la veníeu?
Sí, a quatre pessetes.

On teníeu la lleteria?
Al carrer de Sant Joan, a una casa que ara és el número 27. Abans havia estat el 31. La meva germana Antònia quan es va casar també va posar una altra lleteria al carrer de Sant Jeroni. Quan la meva germana Magdalena es va casar, el seu home feia de fuster, però va deixar la fusteria i es va posar a fer feina amb nosaltres a la llet. Després del carro, passaren a recollir la llet amb un mobilet, amb un isocarro i finalment amb una furgoneta. Els meus pares tenien una finca que es diu Son Pou, però no la possessió, que és molt gran, sinó un lloquet. L’home de la meva germana major hi pujava les vaques. I si ens feia falta llet, pegàvem a la cooperativa de Santa Catalina, que la tenia n’Àngela Mascaró. Nosaltres li entregàvem les sobres i hi anàvem a cercar les faltes.

Hi havia un moment de l’any que hi hagués menys llet?
No, perquè les vaques vedellaven tot l’any. Cada vaca, abans de vedellar dur poca llet, i després en du molta.

Fèieu formatge?
Sí, quan teníem excés de llet. Ara bé, en fèiem poc. A més, has de tenir en compte que només es pot fer formatge a l’hivern, després ja es bresca molt. La meva germana té unes manetes d’or, per fer formatge. També fèiem brossat i llet formatjada.

Com mesuràveu la llet.
Amb una mesura de litre. Després vengueren les litradores, que duien una boia dedins que marcava els litres que hi havia. Jo sempre vaig vendre a litres.

Aquella llet que veníeu era molt diferent de la d’ara.
A la llet que es ven ara li han llevat la nata, i jo crec que li posen un conservant. Si fos llet crua així com nosaltres la veníem, no aguantaria aquest temps que aguanta. De fet, si hi havia un dia que feia calor a l’estiu, la llet es triava. Nosaltres no la podíem bullir, pensa que quan començàrem ni tan sols hi havia butà. El que ens salvava era que teníem un líquid que ens avisava de l’hora que es triaria la llet. De vegades, si ens en quedava, la bullíem per poder-la conservar, perquè en aquell temps no hi havia geleres ni conservadores. I de vegades, en arribar el vespre, hi havia qualque bar que acabava la llet, i així els en podíem servir.

Com era la rutina de repartir la llet?
Ens aixecàvem a les sis per anar-la a recollir, i la dúiem a Can Clovella. Allà hi arribaven camions que venien de Palma per recollir la llet dels pobles. Tots els carros hi descarregaven. En venien de les carreteres de sa Vall, de Conies… de pertot. I de Can Clovella la duien a l’ILMA (Industria Lechera de Mallorca) de Palma.

Però aquesta llet… era la que no servíeu als particulars.
Exacte. Fèiem una reserva de la llet que havíem de servir als particulars i la resta la dúiem a Can Clovella.

Quan us aturàreu de vendre llet, a quin preu la veníeu?
Darrerament a 74 pessetes el litre. Fa 25 o 30 anys que vaig deixar la volta.

Per què la deixàreu?
Em vaig haver d’aturar. Volien fer retirar la llet crua, perquè va entrar la botella. Pensa que al meu cunyat un inspector el va aturar quan feia la volta i li va fer tirar en terra tota la llet que duia.

I vós també us haguéreu d’aturar.
Amb l’entradade la botellas, si venia cent litres em vaig posar a cinquanta, i havia de pagar l’assegurança de la furgoneta, la meva, les avaries de la furgoneta… i ja no sortien els comptes.

Com ho fèieu, per repartir?
Ens ho partíem amb el meu cunyat. La meva germana feia el centre amb les lleteretes petites, perquè nosaltres no hi podíem aparcar. El meu cunyat anava amb una furgoneta i jo anava amb un R5 que l’havíem adaptat perquè hi cabessen les lleteres de quaranta litres. Mon pare havia arribat a fer volta fins devers les onze del vespre.

Avui la llet de vaca no té tan bona premsa com un temps. Se’n deu vendre i se’n deu beure més poca.
Pot ser bé. Amb la llet que dúiem nosaltres pujàvem al·lots de biberó que sa mare no els podia pujar. Avui se’n van a la farmàcia i compren la llet en pols. Es ven més poc… Jo m’ho vaig passar molt bé, venent llet, vaig passar gust de fer aquesta feina, i això que era feixuga. I passàvem molta de pena, perquè si un dia es triava, ja l’havíem feta!

I no hi afegíeu aigua?
No. Veníem la llet bona. És vera que no hi posàvem aigua. Però una vegada la llet em va curtejar i hi vaig afegir aigua perquè bastàs. Només ho vaig fer una vegada, però ho vaig dur tan a la consciència que vaig anar al capellà per confessar-me i li ho vaig contar. Ell em digué: “No passis pena, al·lota, ja ho va dir Déu nostre senyor: ‘Las cosas que sean justas y claras’”

Vós havíeu repartit amb bicicleta, al principi… No vàreu caure mai?
No vaig caure mai. I jo qualcava i damunt la bicicleta hi duia 74 litres. Em digueren que només podia dur la llet comanada, per vendre per les cases.

Quina volta fèieu?
Començava per la policia, després anava cap a les Perles Grans, allà deixava la llet a la guarderia, perquè els homes que donaven color a la perla en beguessin. Després seguia cap a l’alameda del Tren, carrer de Sant Antoni, plaça de l’Antigor, carrer dels Mens, carrer de la Pau, carrer d’en cabell, Baix Riera, carrer del Fum, carrer Nou, carrer dels Reis i carrer de n’Olesa. D’allà cap al carrer del Condal, Sant Jeroni, Remei, sa Creu, Figuera, Colom, Torreflorida… I fins al carrer de la Fàbrica per arribar al camp de futbol, i devora la serradora d’en Toni Prim. Amb un dia devia fer prop de 200 cases. A moltes d’aquestes cases eren a fer feina i em deixaven la lletera dins la finestra de l’habitació, a l’escala, o em deixaven la clau al pany. Si no em deixaven els doblers allà, idò em pagaven cada setmana. Fa 31 anys que em vaig aturar.

Back To Top
Search