Fa algunes setmanes que la presidenta Armengol anunciava entusiasmada la dotació d’una partida pressupostària milionària per reprendre les obres del tren de Llevant que va aturar cop en sec José Ramón Bauzá per convertir les vies del tren en l’avui popular via verda.
L’actuació de Bauzá va demostrar el mínim sentit d’estat de l’actual eurodiputat de Ciutadans. Una obra que ja estava acabada només pendent ja de la instal·lació de les catenàries i les vies. L’esquerra, des del primer moment, prometé que hi tornarien. PSOE, MÉS i Podem han governat durant no quatre sinó vuit anys consecutius i fins ara, més enllà de fum propagandístic, res no havíem sentit entorn del tren. L’inici de les obres és imminent i serà dins el 2023. A ningú li passa per malla, però, que el 2023 hi haurà eleccions i que, segons els resultats que hi hagi, es podria esdevenir un canvi de color polític i que, acabades d’iniciar les obres un nou govern que entràs les podria aturar per segona vegada consecutiva. La construcció de la via verda va costar 4,8 milions d’euros. Per al 2023 n’hi ha 30 de pressupostats. Més els que ja s’hi havien gastat per preparar les vies per a la construcció del tren abans del 2014.
Molts de doblers públics gastats a la lleugera, per parlar amb una mica de delicadesa. I el risc que aquesta nova despesa que ara s’inicia sigui també debades.
L’allargament de la línia de tren fins a Artà ha depès sempre d’uns doblers que Madrid s’havia compromès a donar i que no han arribat mai, i aquí hi ha el mal de tot. Amb doblers de l’Estat, aquella obra inicial anterior al 2014 molt segurament s’hauria acabat abans de l’arribada al govern d’una altra gent contrària a aquesta infrastructura.
No és sols, això, el que tiny de dubtes el projecte del tren. El pas pel Colesterol, i sobretot la potència que recentment ha agafat el servei de bus arreu de Mallorca, amb flota renovada, noves freqüències i més connexions entre pobles i viles, fa pensar que no sols seria més ràpid, sinó més eficient també el transport en aquest mitjà.
Alerta, però, el tren no deixa de ser un mitjà de transport públic, amb una possibilitat de freqüència i cabuda innegable i que articula també els diferents nuclis que uneix amb un vincle intensíssim. Mentrestant, els arbres ens han de permetre veure el bosc: volem bus? Sí. Volem tren? També. Volem més carreteres? No. Volem les que hi ha en més bones condicions? Sí. Volem autopistes? No. Es tracta d’optimitzar recursos i espais i que les carreteres siguin l’excepció i donin sortida només a unes determinades necessitats, de forma que l’ús del transport públic no sigui més un sacrifici que no una opció real en termes econòmics i temporals.
