Què hi ha darrere de la vida quotidiana?

Molts cops m’he aturat i he pensat que allò que facem o deixem de fer té una importància molt relativa, com si hi hagués un lloc, més enllà de la quotidianitat, de les costums i dels “bon dia” matutins. Com si hi hagués un lloc que no es visible a la vista perquè està per totes parts, un lloc al que només podem accedir a través de l’observació.
Aquest no-lloc és tan especial i profund que descarrega les nostres preocupacions i les esvaeix com pols, perquè no contempla que hi hagi temps que valgui, uns objectius a aconseguir o una reputació a mantenir. No es tracta d’un estat de supervivència: sinó d’absorció plena del moment.
És per això que en els moments contemplatius em deixa d’importar el món en un molt bon sentit, i alhora sent que m’hi implico més que mai. Ja no importa si m’he equivocat, si agaf un camí que no sé si serà allò que espero, perquè ha començat a importar una altra cosa, i és el “des d’on”. Per mi la clau ja és des de quin lloc, amb quina intenció o sentiment faig les coses, que no les coses en si.
Viure dintre de l’espera constant d’aprovació és viure des d’un lloc hostil. Caminar pel carrer amagant la mirada és caminar des de un lloc hostil. Proposo començar a mirar quins llocs, quins estats habitem amb més freqüència, i podrem aprendre sobre nosaltres.
No sobre la nostra identitat, ja que nosaltres no som aquells llocs, sinó sobre la manera de relacionar-nos amb el món, la forma en que construïm cada acció i formulam cada paraula: el nostre moment latent.
Un altre clàssic amb el que he vist que pràcticament totes les persones s’estanquen és l’intentar que les “coses”, els aconteixements o circumstàncies de fora siguin diferents, sense importar fer cap reflexió al respecte o veure on està realment el poder. En el moment en que ens estanquem perquè desitjam realment que tot sigui diferent, no permetem que allò ens mostri la nostra veritat. No ens permetem demanar-nos que ens ha portat fins aquí, o què diu aquest sofriment sobre nosaltres.
Una gran revelació per a mi va ser el moment en que vaig recordar que el dolor és la senyal més efectiva que té la vida per parlar-nos sobre si anam encaminats o desviats del nostre camí. Explorar de què surt aquest dolor ens ajuda a identificar en quins moments, davant quines situacions i de quina manera reaccionam de forma hostil per protegir-nos d’un dolor encara més vell i profund.
Totes les il·luminacions, tot el saber i veure clar, tant d’Orient com d’Occident, provenen sempre d’aquesta dinàmica, de la dinàmica del viure però també de l’observar el que es viu.
El que trobo a faltar actualment és el sorgiment de noves formes d’explicar aquest procés, no tant orientalitzades, perquè sento que es repeteixen i repeteixen per tot les mateixes frases sobre “ego”, “ànima”, “llum”, etcètera. El que vull dir és que ens falta molt per explorar, o que m’agradaria pensar que ens falta molt, m’agradaria pensar que encara podem descobrir moltes coses sobre nosaltres i el món, i que les velles ensenyances ens guien, perquè al fons ja ho sabem tot, però que venim a viure i reviure per explicar-ho i experimentar-ho de formes diferents.
I després agafo qualsevol problema i penso: i perquè no parlar precisament d’allò que em diu que no puc parlar? Per què no sabotejar el mateix sabotatge?
A través de la mirada podem trobar l’ull mateix.

Rita Shelyakina