Aquest és el 30è article que public a aquesta casa, al setmanari Cent per Cent. Tot i que sempre m’ha agradat escriure, mai m’hauria imaginat que arribaria a col·laborar amb una revista i manco amb la possibilitat de parlar del que més m’entusiasma: la cultura. Arribar a la trentena d’articles és un punt simbòlic en el qual, com és evident, em passen moltes coses pel cap. 30 textos escrits, 30 textos publicats i, el que fa més respecte, 30 textos llegits.
La veritat és que estic ben agraïda de l’oportunitat que em va cedir l’equip del Cent per Cent de narrar les meves reflexions sobre el circuit cultural, les idees que se’m plantegen després de treballar amb un àmbit nou o, simplement, qualsevol cosa que consider que pot ser d’interès per al lector. Em planteig, per exemple: qui és el meu lector? Per jo, dins d’aquesta etiqueta, hi cap tothom. Al final, a mi m’interessen objectes de coneixement ben diversos, des de la tendència pictòrica dels anys setanta a Mallorca, fins a la temàtica de l’article del mes passat: les Listening Parties a Barcelona. Dins tot això, també hi ha cabuda a fer ressenyes de contes o poesia, parlar de teatre, explicar com és la meva feina al centre cultural Espai Mallorca, criticar els homes del redol que es fixen sistemàticament en dones molt més joves o, sobretot, continuar amb la meva creuada per aconseguir espais expositius de qualitat a Manacor.
Tots els temes culturals que m’importen són susceptibles de ser redactats en aquestes pàgines i, tot i haver-hi donat moltes voltes i haver-hi fet feina en els darrers anys, sempre hi ha qualque idea fugàs que em fa qüestionar la qualitat dels meus textos, l’interès que pot tenir per al públic general o la repercussió real del que escric. Una quantitat relativa de síndrome de la impostora s’apodera de mi (i dic relativa perquè si fos total, òbviament, no publicaria cap dels meus textos) fins que m’oblig a ignorar aquest pensament i confiar que sí que estic fent les coses bé.
L’angoixa per a aquesta qüestió sempre és en certa manera present dins meu. És un filet de veu que em posa en dubte constant fins que l’única fórmula de fer-lo callar és –per què no admetre-ho?– externa. Quan qualcú em parla d’algun dels meus articles al setmanari és quan repar que el que estic fent té qualque tipus de sentit. Els “m’agrada” a les històries d’Instagram, els comentaris que em feis quan ens creuam –”ei, molt bon article, el d’aquest mes!”– o les preguntes sobre qüestions que deix a l’aire expressament a qualque text són el que em fa mantenir la motivació per escriure més línies. Per tant, si em deixau, navegaré encara un poc més per aquestes pàgines en blanc i negre del Cent per Cent o, com a mínim, mentre escriure em continuï fent tan feliç com m’ha fet fins ara.
