Què recorda la gent de Manacor de la torrentada de fa trenta anys?

“Ens va costar mesos tornar a partir”

Joan Bassa era un dels propietaris del Videoclub Rossi a l’any 1989, situat davant el bar Condal a l’avinguda del Torrent. Se’n recorda bé: “Jo era al Mingo que berenava i va entrar un home per avisar-nos. ‘Al·lots, sortiu que ve una ona!”. Els que érem allà dedins sortírem perquè l’aigua ja començava a entrar”. Joan Bassa no va poder avançar cap al seu negoci: “L’aigua venia cap a nosaltres i arrossegava poals de fems, contenidors, i de tot, vaig veure que no convenia anar-hi”. El migdia, quan hi va poder entrar, va poder calibrar la magnitud del desastre: “Ho vàrem perdre tot, totes les pel·lícules, la tele, l’ordinador… fins i tot els fluorescents els haguérem de llevar, per mor de la humitat”. “Vàrem estar mesos per tornar arrancar el negoci”, diu Bassa, que recorda que tenien el negoci assegurat: “El venedor d’assegurances em va insistir que ho asseguràssim contra inundacions, perquè érem devora un torrent. Jo li deia que no havia passat res mai, però ell hi insistia… i a la fi vaig dir que sí. Allò va ser la nostra sort”. Sí, aquella va ser la sort, perquè ni de l’Ajuntament, ni del Govern balear, ni del Govern de Madrid. “Ni ajudes econòmiques, ni laborals, ni res”, diu Bassa, que també es recorda de la visita de la reina Sofia: “Ens digueren: ‘Feis ben net, que ha de venir la reina’. Però no tocàrem res, ‘si ho veu net, què arreglarem?’, varen pensar.

“Teníem la botiga plena de llibres per a les escoles”

Margalida Andreu era la madona de Xaloc, juntament amb Jaume Barceló, ara fa trenta anys. “Nosaltres som de Felanitx, i també hi plovia molt. Quan vàrem voler agafar la carretera, estava tallada, i no poguérem arribar a Manacor fins passades les dotze, i per Son Fangos”. Quan arribaren a la botiga, “l’aigua ja havia baixat, però dins la tenda era tot terra i fang”. Margalida recorda que “vàrem ser un dels negocis més afectats perquè les escoles estaven a punt de començar el curs i teníem el local ple de llibres per terra, perquè servíem sis o set escoles i no ens cabien a les prestatgeries”. I afegeix: “Feia mig any que havíem obert la tenda nova i com aquell que diu acabàvem d’inaugurar”. Cobraren entre dotze i catorze milions de pessetes del Consorci d’asseguradores, “però havíem tengut mal per més doblers”. Els va costar reprendre el camí, tot i que pogueren fer servir, encara un parell d’anys, les prestatgeries que havien comprades noves. “Ara que férem obra per llogar el local, vàrem tornar veure la senya de l’aigua voltant voltant: un metre i mig”. Escarrufa.

“La reina no la vaig veure de prop”

Diu l’actor Toni Gomila que “jo era voluntari de la Creu Roja en aquell moment i feia feina a un supermercat de Cala Millor. Ens varen donar lliure perquè les carreteres estaven tallades i no hi havia gent per enmig. Així vaig poder estar un parell de dies fent feina amb els de la Creu Roja, repartint matalassos per darrere el mercat de l’Antigor”. Gomila recorda bé que sa mare el despertà el dematí i li digué “vine, Toni, que diuen que l’aigua arriba a la Torre de les Puntes”. Anaren fins a Sant Pau, i efectivament, “l’aigua arribava a mitjan costa”. L’actor manacorí recorda el que va veure però també el que no va poder colombrar: “La reina no la vaig veure de prop”.

“L’aigua arribà a la meva foto del combregar”

Maria Ginard vivia amb el seu home, Tomeu Ferrer, i els seus fills, al carrer de Truyols, molt a prop del Torrent. Ells estaven al pis. Però els seus pares vivien als baixos. “A nosaltres ens va arribar fins a l’escaló que feia cinc o sis, i a mon pare i ma mare els varen haver de treure perquè s’enrampaven, el diferencial no s’havia baixat”. Maria recorda també que l’aigua va arribar fins al seu quadre del combregar, “que era el que estava més amunt”. A cals seus pares, “no va quedar res, mobles, fotos, records, tot ho perdérem”. A ells, particularment, els afectà perquè l’aigua els va tudar un cotxe que feia poc temps que havien comprat. Com a anècdota, recorda que el seu home “va haver d’entrar al pis per una finestra a treure els nostres fills, perquè no podíem obrir les portes que havien revengut i estaven plenes de fang”.

“A l’Hiper cercaven la caixa forta per dins l’aigua”

La carismàtica funcionària de l’Ajuntament Maria Pastor recorda bé aquell 6 de setembre fatídic. “Jo feia poc que m’havia separat i estava amb la meva filla neus a s’Illot. Dormíem. Em vaig despertar perquè el ca va pujar al llit. El vaig tocar i estava banyat. Vaig posar els peus en terra i vaig veure que tot era aigua. Aigua clara. Era l’aigua de la pluja que no s’havia drenat bé perquè hi havia embós”. Quan va haver llevat l’aigua de dins la casa i va mirar cap a la mar ja va veure totes aquelles ones, i el color marró de l’aigua. Pastor recorda que més tard “anàrem a ajudar a l’Hiper de s’Illot, perquè l’aigua passava part damunt la cintura. Record que cercaven la caixa forta per dins l’aigua, ens acotàvem i amb les mans palpàvem pots d’olives, botelles…”. Va dur feina, “però finalment la trobaren”.