Parlam amb Mariantònia Salas (Manacor, 1995), que estrena, amb Toni Llull, Maria Estelrich, Aina Crespí i Clàudia Vilà, la seva nova proposta escènica.
Dia 13 de desembre La Tangenta estrena, al Teatre Municipal, El plural d’arbre és nosaltres, un projecte de recerca en arts escèniques que reflexiona, a través del llenguatge escènic, sobre la configuració del nosaltres. Com és fer recerca en el context de la creació teatral?
Tot i ser una peça que comença amb la voluntat de recerca, acaba sent una peça escènica. Quan deim fer recerca en arts escèniques, parlam de posar en qüestió els elements que construeixen la teatralitat; aquells que tenim assumits com a formes teatrals que potser poden ser d’una altra manera. Aquest és el repte que ens hem plantejat: fer un procés escènic i de recerca a partir de la pregunta “què vol dir nosaltres?”.
El projecte rebé el premi en arts escèniques, pensament, recerca i creació de l’Institut del Teatre.
Feia temps que pensava “què significa nosaltres” i com es construeix aquest “nosaltres”, i això em semblà atractiu com a forma no només de replantejar els elements de la teatralitat, sinó també perquè és una temàtica que beu de línies purament de pensament, i m’interessava fer aquesta traducció des del pensament a l’escena. Justament tenia això al cap, l’IT va treure la convocatòria i vaig aprofitar l’avinentesa per estructurar-ho tot.
Heu fet diverses residències a diferents espais de creació com Suralita, La Fornal o el Konvent. Què us aporten les residències?
Les residències posen el dia a dia en pausa i permeten que l’equip es pugui dedicar amb exclusivitat al projecte. Estam entre Mallorca i Catalunya i aquestes trobades han facilitat poder fer feina junts. A més, sempre són espais de confluència amb altra gent que enriqueix el projecte.
Es tracta d’una producció en què confluïu professionals de diversos àmbits. Què aporta tot això?
Volia fer feina amb gent que vingués de les arts escèniques, però també que dins l’equip hi pogués haver professionals que no hi estiguessin íntimament tan vinculats. La seva mirada cap al projecte és molt neta i fuig de preconcepcions sobre les arts escèniques o el teatre. A més, l’enfocament que hem fet de la mateixa temàtica convida a una desjerarquització dels llenguatges, i intuïa que això demanava professionals d’àmbits diferents.
Parlaves d’elements de la teatralitat que és interessant explorar.
No pretenem fer grans aportacions. A mi m’interessava jugar amb aquests elements. Hem generat una metodologia de treball que ha duit a posar en escac algunes d’aquestes formes preconcebudes, tot i que no era la nostra intenció principal. Per exemple, algunes de les coses amb què hem treballat són el que hem anomenat “dramaturgues de l’anonimat”, que tenen a veure amb el desplaçament de la figura antropocèntrica de l’escena; intentar que el relat sigui plural. També hem vist que no necessàriament s’ha d’estructurar l’escena al voltant d’un conflicte, una cosa que no és comú, perquè sovint estam acostumats a necessitar una tensió dramàtica per entendre com avança la narrativa. Aquestes narratives poden ser múltiples i es poden compondre des d’un lloc fragmentat que ens pot donar una imatge més global.
Teniu intenció de donar continuïtat al projecte? Cap a on anirà El plural d’arbre és nosaltres?
Per temes de conciliació haurem de fer una aturada després de l’estrena, però El plural d’arbre és nosaltres tendrà recorregut. Hi ha una aposta conceptual per allò inacabat com a forma de donar continuïtat a la peça, que està tancada, però disponible a evolució.
